divendres, 21 de març del 2008

El secret dels caixers automàtics

Tinc un amic que és un alt directiu d'una entitat financera de les més importants del país i que fa poc em va convidar al restaurant on dinen habitualment els empleats de l'empresa, un lloc d'aquells on per un mòdic preu, com als menjadors universitaris, es pot fer un bon àpat. Bàsicament em feia gràcia veure el lloc.

I vaig descobrir un fet insòlit, únic, que us relato breument. El restaurant estava ple nanets molt semblants a una mena de fullets de ciutat, tots dinant ràpidament i fent comentaris estranys i actuant amb molta presa. Em va sorprendre moltíssim i no vaig poder-me estar de demanar al meu amic qui eren aquells personatges.

Resulta que són els encarregats de fer les operacions que li demanem al caixer automàtic quan hi anem. Però no són uns informàtics o quelcom semblant, són els éssers que hi ha dintre i que agafen la targeta, la llibreta, fan els extractes que surt al final o ens donen els diners. Aquests fullets o nanets hi són sempre dintre i fan totes aquestes operacions habituals i moltes més que podem realitzar al caixer automàtic.

Però això és un secret, així doncs, no ho expliqueu a ningú no fos cas que s'esca
mpi i es descobreixi el que amaguen els caixers automàtics. I per cert mostreu el millor dels vostres somriures.

Economia keynesiana

És curiós el que passa amb l'economia mundial. Després d'una crisi s'apliquen certes polítiques i el món funciona durant quaranta anys sense gairebé problemes -en la zona occidental- de tipus econòmic. Després comencen una sèrie de crisis i es va tendint cap a unes polítiques neoliberalistes molt boniques i molt fàcils d'entendre per tothom, fins i tot pels "no economistes" que llegeixen llibres amb títols tipus "el-que-sigui-per-no-economistes".

Clar, són fàcils d'entendre ja que les polítiques neoliberals, simplificant, són com la naturalesa humana i en general la pròpia natura: lleis
capitalistes on guanya el més fort. Continuem simplificant: si jo puc pagar més per contaminar que el meu veí per no contaminar, doncs contaminem. Vaja sembla mentida que hi hagi algú que no ho entengui.

Però clar el mercat potser no era tan meravellós com deien alguns i vet aquí que, com tot, pot fallar i falla. I això sense entrar a valorar els sentiments o els beneficis de la redistribució de la renda o el fet de que si el meu veí pot anar al metge -com jo- tots estarem millor i jo mateix tindré menys possibilitats de tenir malalties perque el meu veí està sa.

Així doncs resulta que quan l'economia mundial comença a anar malament perque molts han intentat fer coses una mica lletges per tenir molts, molts més diners, i ho han acabat fent petar com sempre acaba passant, resulta que ara els bancs centrals, com la Fed dels EEUU han de baixar molt el preu del diner, deixar dinerets als que l'han perdut fent entremaliadures, jugant amb la resta de països que anaven bé i que els condiciona el Dolar, i moltes coses més. I és a les hores que se'n recorden de les polítiques Keynesianes que ho solucionen tot, tot i tot.

I quan, d'aquí a un parell o tres d'anys ja no se'n recordi ningú sortiran dient que clar on van amb polítiques que fan que fan augmentar la despesa pública -i per tant els impostos-, que s'han pensat de augmentar la sanitat pública i gratuïta a tothom, incloent-hi els pobres, que és això d'invertir en coses tan poc productives com que la gent gran -que ja no produeix- pugui menjar... i així fins que ho tornin a fer petar.

Que hi farem: són les coses que té l'economia. Tot i la globalització haurem de continuar dient que John Maynard Keynes va ser, amb diferència, el millor economista del segle XX, i si continuem així del XXI.

dissabte, 1 de març del 2008

Girona

Fa un parell de setmanes vam visitar la ciutat de Girona. Feia molt de temps que no havíem anat i com dos senyors de Barcelona i amb un cop d'A7 ens hi vam plantar per fer el turista.

Girona va ser una agradable sorpresa, acollidora, amb una tranquil·litat més semblant a la d'un petit poblet que no pas el d'una ciutat del seu veritable tamany. Vam creuar les muralles i ens va sorprendre un trenet turístic que feia la seva ruta habitual del matí. Les seves eternes escales ens van conduir fins a l'entrada de la catedral i el seu amable personal ens va oferir un servei d'audioguia que ens portava al secrets que no es poden veure habitualment i que són part del patrimoni històric que recullen els llibres que no sempre tenim a l'abast en el moment necessari, i vam descobrir racons que porten des de l'època del suposat temple romà, passant per l'evolució romànica, l'esclat del gòtic català, l'època barroca i la culminació amb la nostra societat més recent, i per acabar part dels seus tresors del museu.

El Call jueu de Girona és esplèndid, amb els seus carrers, el seu perímetre ben delimitat que sembla transportar qualsevol visitant a l'època de la Catalunya medieval, però amb tots els avantatges de la nostra societat, entre ells la gran netedat que té la ciutat, i no només al call. Els carrers són com un museu en si mateix que diuen: estem aquí per acollir-vos, donar-vos la benvinguda i convidar-vos a ser feliços tot el temps que passegeu pel nostre entorn.

I per acabar un recorregut complet per les muralles de la ciutat que permeten unes vistes panoràmiques impressionants i que porten fins a una tarda on una xocolata amb melindros ens diu fins aviat i aquí hi serem per molts més anys i molts més segles per rebre tots aquells que tinguin la curiositat i el desig de visitar-nos i compartir un dia en les seves vides i ser, si més no, una mica més feliços gracies a la tranquil·litat que us transmet Girona.

Els preus de la llet...

Volia titular el post així: "De perquè, tot pujant el preu de la llet, baixarà el preu dels tallats als bars". Però m'ha semblat massa llarg, així que ha quedat com un segon títol alternatiu.

La idea ha vingut tot prenent un cafè al Cafè de l'Òpera de la Rambla de Barcelona. Hi havia un cambrer d'aquells que certs polítics troben a faltar, molt andalús ell, amb molta gràcia i una memòria prodigiosa. Així doncs, com que ja era una hora d'aquelles que ve de gust, més que un expresso un cafè amb llet, he rectificat la comanda i com un flash la idea ha aparegut al meu cap.

Es tracta del següent: si la llet ha pujat molt, això ja ho sap tothom, i el cafè sembla que té un preu relativament estable, el cafè amb llet i per extensió el cafè s'haurien d'estabilitzar en els preus, fent que el seu creixement sigui inferior al de la inflació per un motiu evident que ara explico.

La construcció està en un moment que no és el millor que ha viscut, que diguem, i per tant tots aquells cambrers que tothom deia que un bon dia van deixar la safata pel totxo per multiplicar els seus guanys potser amb el temps hauran de fer memòria, que ja sabem que és bona, i recuperar l'ofici. Això vol dir que ja no veurem tants cartells de "se necesita camarero" i els seus sous, tot i que no eren els millors del món, es veuran ajustats per l'increment de la oferta.

Per una altra banda, com que els preus de l'hosteleria han augmentat prop d'un 70 ó 80 per cent en els últims anys i els propietaris dels bars i restaurants tenen grans beneficis -ho deixaré així i no entraré en detall, millor per tots- no els caldrà fer noves pujades de preus i finalment es complirà la hipòtesi de partida.