FELIÇ 2008!

Avui és 31 de desembre. Sant Silvestre. Un dia especial, és l'últim dia de l'any, de l'any 2007, i aviat estarem a un nou any, el 2008, ple d'esperances i d'il·lusions. Sempre esperem que sigui així, que sigui millor, i ho esperem perque és el que desitgem. És un sentiment meravellós que ha de mantenir-se sempre.

Per cert, avui surt l'home dels nassos. És un home que te tants nassos com dies té l'any. Els agrada sobre tot als més petits de la casa... així doncs, a buscar-lo tots!

Deixo el meu disseny d'un senzill 2008. Amb un link de celebracions.


I un altre cop: FELIÇ 2008!

La Felicitat i el Nadal

Tinc clar que l'ésser humà cerca la felicitat. Per a mi això ha esdevingut indiscutible. Una altra cosa és qüestionar-nos què és la felicitat i com assolir-la. Si anem a un extrem, el dolent o que a per a mi és dolent, la felicitat és pot aconseguir obtenint poder per crear armes i guerra. Això pot ser una manera de ser feliç per exemple per Darth Vader, de La Guerra de les Galàxies. Per a uns altres la felicitat pot estar en ajudar els altres o fins i tot en viure tranquils, cobrint unes necessitats bàsiques, o potser per a uns altres fent una feina que els agrada, per exemple donant classes a nens. Hi ha infinitat de coses. Fins i tot fent d'economista!

Bé d'això que només ocupa un paràgraf es podria dir molt, i fins i tot discutir molts punts. Però com dic, per a mi això és indiscutible. Una altra manera de ser feliç pot ser una religió, el fet de creure en Déu o fins i tot no fer-ho. Però tampoc no entraré a discutir sobre religió.

Així doncs per què em plantejo tot això, ara i aquesta nit? Doncs m'ho plantejo simplement perque hi ha un fet preocupant en la societat actual (tant de bo només fos això) que té a veure una mica amb aquestes coses.

Ens trobem a l'època de Nadal. Una festa cristiana que s'ha popularitzat més enllà de la pròpia religió que la fonamenta i que s'ha estès com un període de bons sentiments i de "ser feliços" amb "bones actituds", entenent aquestes com el tòpic que representen. Però tot això té un "petit" problema. Recordem qui és la base del Cristianisme, i que ens diu "estimeu els altres com Jo us he estimat". I en aquest ben entès ho apliquem al Nadal.

I la crítica i preocupació: el Nadal s'ha convertit en un simple i infeliç sistema consumista. La gent empeny com sigui per entrar els primers a la botiga a comprar regals (que molts acabaran tornats o revenuts a internet) i torna a donar tants cops com pot per tornar a sortir els primers de la botiga, trepitgen per passar pel carrer i per no deixar passar. I tornem amb el mateix, tot per comprar regals i més regals. Inútils i estúpids en molts dels casos, regals que NO FARAN FELIÇ A NINGÚ malgrat les expectatives. I ells ho saben. Són regals d'un cert preu, d'una certa presencia, o d'un cert pensament de "què diran" quan l'obrin.

També comprem menjar, tot el que podem, i mengem fins a rebentar, i els hospitals estan fins a dalt de pacients amb indigestions mentre altres serien FELIÇOS amb un bocinet d'allò que ens ha fet mal a nosaltres. I així podríem continuar omplint pàgines i pàgines i blogs i més blogs i no ens ho acabaríem. Tot per intentar una felicitat de "cartró-pedra" que el dia 8 de gener serà "paper mullat". I per cert pensem en els infants que esperen, encara amb il·lusió, els reis, els pares Noels diversos, el "caga-tió" o allò que ens agradi més, tot i que no sigui de la nostra cultura o tradició, i que els seus regals siguin per ells i per posar un somriure als seus llavis, i no per als seus pares o qui pugui pensar en si és millor o pitjor en relació a qui sap què.

Així doncs proposo reflexionar sobre el Nadal i els seus orígens i m'agradaria convidar a tothom, des d'aquest humil blog a SER FELIÇOS de veritat. Encara que només sigui per uns dies.

Feliç 2008!

Un matí de dissabte diferent

Avui ens han regalat una entrada per anar a veure una pel·lícula de pre-estrena. Té dos avantatges. El primer és que resulta gratuïta. El segon és simplement que una pre-estrena sempre té quelcom de màgic. És veure una pel·lícula que encara no és a cap cine. Clar que tot es qüestió de matinar una mica, per aconseguir l'entrada.

La Rambla, al matí té un encant especial. Encara no hi ha massa gent, només els que es preparen per passar el dia fent d'estàtues, alguns nens que s'ho "curren" per recollir alguns diners amb alguna finalitat molt més bona de la que mai més no tindran, i canten el que poden i saben. Tot té un toc que només es pot trobar a La Rambla de Barcelona. La llibreria de la Generalitat, plena de llibres que fan país i que et reben amb una senyera a la porta que t'omple d'orgull, són molt més perillosos del que no sembla. Tots volen que els compris, que els deixis reposar als prestatges de casa un cop llegits o fullejats. Només alguns són els escollits. Uns altres esperaran altres ciutadans que els voldran adoptar per llegir-los.

El carrer Petrixol té mobles, una mica de roba, quadres i xocolata. Ara feia temps que no tastava una xocolata de les que fan als establiments especialitzats d'aquest carrer. Tot un món en si mateix. Una crítica, com havia de ser: és una llàstima que la inflació d'aquests establiments sigui inversament proporcional a l'amplada del carrer i cobrin per una xocolata molt bona el preu de dues xocolates molt bones. Però potser és el cost d'oportunitat i gaudir d'aquest plaer en aquest lloc és inigualable. És un ambient molt agradable que permet unes sensacions diferents de les que transmet qualsevol altre lloc dels que preparen aquest plaer dels déus.

Per si de cas, deixo una foto de l'experiència. Evidentment qui surt a la foto és l'Anna, la meva dona, ambientada amb el seu barret, per a l'ocasió.

I l'últim detall. Hi ha una quantitat (això no és nou) de productes increïbles als quioscos. I a més a més regalen revistes i diaris pel mateix preu. Avui hem trobat un parell d'interessants. Un bolso que regalava una revista de moda, i un programa de comptabilitat, ja adaptat al nou Pla General de Comptabilitat que regalava un llibre (petit, però llibre) i una revista de pseudo-economia (d'aquestes que expliquen com fer-se ric sense ser l'amo de l'editorial que fa la revista).

Acer Servei Postvenda

Quan vaig anar a comprar l'ordinador, el dilema entre un Acer i una altra marca semblant, segons el venedor, era que Acer, em va dir, té un servei postvenda molt dolent. I em vaig arriscar. M'agradava molt més l'Acer. A més havia tingut un feia anys i amb un problema amb la bateria, que aleshores eren molt més dolentes, em van atendre per telèfon molt bé.

Vaig mirar foros de discussió sobre el tema i tothom deia el mateix. Jo encara tenia el mateix record d'aquell portàtil de 1999.

Justament hi ha hagut un problema amb la webcam: quan s'hi fiquen fotografies a la carpeta d'imatges que ve predefinida per el "meravellós" Windows Vista la webcam deixa de funcionar per fer fotografies, encara que funciona per videoconferència.

Aquest problema sembla que és més comú del que hauria de ser pel que he vist, però vaig escriure al servei postvenda d'Acer i immediatament em van contestar amb una possible solució que no va funcionar i els ho vaig comunicar. Immediatament, una altra vegada, em van donar una altra solució, una mica laboriosa però que ha funcionat.

Espero no haver de fer servir gaire aquest servei, però vull deixar constància de que tant al 1999 com ara Acer m'ha contestat amb rapidesa i eficàcia, per la qual cosa s'ha de desmentir que el servei postvenda d'Acer sigui tant dolent com m'havia volgut fer creure el venedor de la botiga. Com a mínim, pel que jo els he necessitat, han respost com se suposa que ho ha de fer una empresa seria.

Fa fred per Nadal!

Fa fred. No és cap novetat, però tenint en compte que estem a Barcelona (ciutat d'Europa) fa certa gràcia que com a mínim quan anem a fer les compres de Nadal, a més dels ninos de Pare Noel que pengen -encara- d'algunes finestres de la nostra ciutat, les llumetes que fan tan bonic, i tota la ambientació nadalenca, faci una mica de fred. Així podem portar guants, bufanda, abric i es crea més l'ambientació, tan idònia per a aquesta època. S'ha d'aprofitar ja que, malauradament, passa aviat i cal gaudir-ne. També podrem entrar a una cafeteria o fins i tot a una xocolateria del carrer Petrixol i copsar l'ambient d'aquests dies únics.

Realment és una llàstima que no sigui Nadal tot l'any i puguem tenir sempre aquesta alegria. I encara diria més: és una llàstima que no pogués ser Nadal per tothom, tot l'any i ser tots feliços tothom i sempre, fins i tot aquells que no els agrada el Nadal o encara no l'han descobert.

La Creu de Sant Jordi

Tenim un problema. Ens quedem sense identitat.

Avui La Vanguardia publica, en portada i ben gran, la notícia de que, per no ferir sensibilitats, al món àrab l'escut del Barça és dibuixa sense la Creu de Sant Jordi. Així doncs, per si algun avantpassat meu va morir a mans d'algun dels musulmans que van dominar part de la península Ibèrica durant més de cinc-cents anys, encara que fins i tot hi hagi cap que contribuís a la sang que porto (que és possible), a Europa, de tradició massivament cristiana, la mitja lluna d'aquesta religió i cultura s'hauria de canviar per una estrella?, sol?, qualsevol altra cosa?

Fins i tot vaig sentir per la ràdio fa uns dies que el partit que un equip turc (Turquia, país laic per definició legal) va perdre contra un de Milà (Europeu de tradició cristiana) s'havia impugnat ja que aquest últim havia fet servir una samarreta que té amb la Creu de Sant Jordi. També són ganes de tocar el que no sona, però respectable.

Així doncs, a la nostra cultura, la que nosaltres i els nostres avantpassats, sota les condicions que siguin, però que conformen la nostra cultura, hem creat s'ha de canviar perquè ara hi ha uns que no els agrada. Potser a altres no els agraden altres coses, però respectem els símbols de tothom, sobre tot això!

Clar, d'aquesta manera, els Premis de la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya, hauran de ser els premis de "el palet vermell de la Generalitat". I com serà l'escut de Barcelona? Un palet vermell a dos quadrants i dues senyeres (que si molesten també els podem treure palets vermells) als altres dos quadrants... així doncs podem deixar un escut de tres palets vermells i punt. I ara anem més enllà, perquè si Sant Jordi és el patró de Catalunya (que haurem d'anar pensant en canviar per algú que porti un escut amb un sol palet del color que sigui), també ho és de països com ara Anglaterra, que tenen (oh, heretgia!) aquesta creu com a bandera, i a més conformen d'altres com la de el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. És a dir que aquella bandera tan famosa que fins i tot queda bé al sostre dels mítics Minis haurà de ser sense un dels dos palets de la Creu (a triar entre el horitzontal o el vertical).

Quina bogeria. Respectem els símbols, i si la nostra tradició diu que als nostres escuts hi ha la cosa tal o l'element qual... doncs que hi sigui. I per molts anys.

Quim Monzó a l'Fnac

Avui hi era el Quim Monzó a l'Fnac. Signava llibres, cosa d'altra banda ben habitual en un escriptor. La qüestió és que se suposa que ho sabia ja que havia rebut fa uns dies un e-mail d'aquesta empresa anunciant l'esdeveniment. Però no ho recordava.

Així doncs mentre mirava llibres a prop d'on era en Monzó algú m'ha demanat si jo era a la cua. Sorpresa! M'he espantat. Si la secció de llibres de l'Fnac del Triangle és al segon pis i les caixes al primer, hi havia un problema per sortir d'allí havent pagat les compres. Així doncs en anar a comprovar per què feien cua, he vist que la cua era per signar els llibres d'aquest genial escriptor.

Haig de reconèixer que no sóc gaire de perseguir signatures de famosos a qualsevol preu, però realment tenir un exemplar amb la seva dedicatòria fa, com a mínim, goig. així doncs avançant la compra del seu últim llibre he tornat on era la cua en espera del torn.

Al davant hi havia una noia que li ha fet signar un llibre que mai no ha estat escrit pel nostre personatge en qüestió, però aquest, fent gala de una simpatia infinita li ha signat.

Després comentant amb ell aquest tema, no explicaré els detalls del que ens ha explicat ja que no sé si són coneguts, però puc assegurar que en Quim Monzó té un humor fantàstic, és un personatge planer i vist la dedicatòria de una còpia del discurs d'inauguració de la Fira de Frankfurt 2007 que ens ha regalat, té una psicologia molt més profunda del que ja sabia per les seves aparicions públiques.

Només resta dir: Felicitats Quim, si ja m'agradava el teu estil i gaudia amb les teves intervencions públiques ara puc dir que has augmentat la meva admiració per la teva persona. Molta sort, que no et fa falta (però és un desig) amb aquest nou llibre: Mil Cretins.

El "Bocamoll" de TV3

Aquesta tarda he tingut una agradable sorpresa. He arribat a casa i m'han dit que hi ha un programa que es diu "Bocamoll" que potser m'agradaria. I algú ha pitjat el botonet del comandament a distància. Realment tenien raó. Però m'explicaré: el programa és una mena de concurs que s'emet per TV3 on sembla que hi ha unes parelles que, a mida que es superen proves, passen o no a la següent fase de l'eliminatòria. Més o menys com es feia al mític "1,2,3... Responda otra vez". La qualitat no és per "tirar coets" però la meva satisfacció ve de que, des del punt en que l'he començat a veure, m'ha semblat més o menys una versió en català del famós "Pasapalabra" que han fet o fan a alguna cadena privada genuïnament espanyola.

La gràcia de tot això és que per fi semblarà que la nostra llengua també serveix per aquestes qüestions i diversions. I realment és interessant donat el nivell del vocabulari que he pogut veure que es feia servir. I la decepció és el baix coneixement que m'ha semblat que tenien els que, com a mínim, se suposa que el tenen per poder participar.

Al cap i a la fi no sé si el programa, com a tal, és bo o no, jo modestament el qualificaria de "necessita millorar", però el fet de la seva existència m'ha alegrat enormement.

Aigües de luxe

Darrerament ha aparegut alguna notícia sobre noves marques d'aigües o nous formats. Moltes vegades de cases ja conegudes que fan novetats, segurament després d'un “intens” procés d'investigació i recerca.

Aquest estiu vaig entrar a una botiga d'alimentació d'un poble de la costa on eren tan espectaculars alguns dels productes com molts dels compradors. La majoria amb prou productes a les mans com per passar gana tota una setmana, pagant això sí, el preu per no passar-ne. Potser per poder portar la bossa de la botiga en qüestió fins a casa i a més ser vistos per amics, coneguts i saludats. El més espectacular era aquesta novetat de la que em proposo parlar.

Es tracta “d'aigües de luxe”. O hauríem de dir envasos de luxe? Eren unes ampolles molt atractives i molt boniques que es feien mirar. Contenien AIGUA i crec que res més. I per fora a més dels envasos tan meravellosos i atractius les diferenciava el preu. No els recordo massa bé però si que puc assegurar que vaig haver de inspeccionar les etiquetes per saber si realment era aigua o alguna mena de vi de qualitat que desconeixia. Curiositat d'economista, que hi farem.

I fa pocs dies, pot ser per manca de res més interessant, sortia això mateix a algun telenotícies, i parlaven des de preus realment astronòmics fins a preus més “normalets” que anaven des d'uns 20 Euros (els més alts dels “normalets”) fins al que pot ser hem vist fins ara que val una Evian o una Perrier. El més curiós de tot és que ara als restaurants tenen el somelier de tota la vida, però que es dedica a recomanar quina aigua va millor amb segons quins menjars. Poca feina.

I per altra banda surten notícies que diuen que l'aigua de la nostra ciutat ha estat contaminada, com si d'una pel·lícula d'en Batman es tractés i que es desmenteix en qüestió d'hores. Ja el meu avi, segons m'han explicat, deia que és millor l'aigua de l'aixeta que la que podem comprar embotellada a qualsevol preu. Té molts més controls, el quals moltes de les que comprem en ampolles no passarien. I crec que estic d'acord. Vaig llegir fa poc un article d'en Rolf Halden de la Universitat John Hopkins dels Estats Units que parlava en aquest sentit. I si apliquem un procés d'osmosi inversa a l'aigua de l'aixeta tindrem el millor que podem tenir.

I a més a més no contaminarem més el planeta. Perquè amb això de comprar l'aigua els residus que generem són cada dia més i més, però això ja és prou conegut com per tornar una altra vegada. Cada un que pensi el que vulgui.

Felicitació de Nadal de "El Petit Princep"

"Els estels no són pas iguals per a tothom. Per als qui viatgen, els estels són guies. Per a altres no són altra cosa que petits llumets. Per a altres, els savis, els estels són problemes. Per al meu home de negocis, eren riquesa. Però totes aquestes menes d'estels són silenciosos. Tu, en canvi, tindràs una mena d'estels com ningú no en té..."

Aquest és un text extret del genial llibre "El Petit Príncep" d'Antoine de Saint-Expuréry i crec que és prou bo per aquesta època de Nadal que s'acosta a passos agegantats i ens omple, encara que sigui uns dies molt especials, d'una mena de felicitat que no es dona en cap altre moment de l'any.

Així doncs, en companyia de "El Petit Príncep", el deixo en forma de post com a avanç de felicitació d'aquest Nadal de 2007.

Windows Vista

Què puc dir del nou Windows Vista? Tot just no fa un mes que el faig servir i ja n'estic fins allà dalt d'ell. Un sistema operatiu molt bonic, colorets suaus, quadrets transparents, un rellotge molt bonic (semblant al que tinc al blog), unes quantes tonterietes més d'aquest tipus i alguna cosa que no acabo d'entendre que fa la lletra més rodoneta i bonica.

Però clar, per què he comprat aquest aparell (l'ordinador)? Ah! Per treballar. I què no fa el Windows Vista? Facilitar la feina.

Així doncs, per què vull això (el Vista)? Per que cada cosa que faig sigui un problema. Com a economista de tant en tant faig servir programes de comptabilitat. Bé, doncs amb el Vista el Contaplus no s'instal·la ni amb la versió de demostració. I sorpresa! Ara fa una estona volia incloure una foto de la manifestació en el post anterior i clar, la foto era al mòbil. Però això és fàcil, agafo el meu bluetooth, l'instal·lo al ordinador (amb el programari original, lògicament) i ja està, adjunto la foto.

Doncs no. El Vista no accepta el programari del bluetooth que fa no res vaig comprar per l'ordinador amb XP. Busco per internet i instal·lo el nou programa (el mateix en versió actualitzada) i quan estic passant la informació em diu el programa que està limitat a 5 Mb i si el vull el tinc que comprar: però si ja el vaig comprar! I val 14 Euros. Clar que per 14 Euros vaig dilluns a la botiga i compro un nou aparell d'aquests. A sobre que el descarrego, em fa perdre una hora per comprendre com s'instal·la aquesta versió, i ara tinc que pagar més del que val l'aparell, només pel programa que ja tenia però que Vista no vol ni veure.

Gràcies Bill! La propera vegada que Windows faci un nou Sistema "No" Operatiu, primer el podria desenvolupar i fer-lo compatible amb la resta de programes que tothom ens veiem obligats a fer servir. Seria tot un detall.

En definitiva: si algú vol actualitzar l'XP a MS Vista, RECOMANO NO FER-HO! És un suïcidi informàtic. I si es tracta de comprar un nou ordinador i no voleu gastar el que val un Mac, la recomanació és reclamar-lo amb l'XP, que com a mínim funcionava més o menys bé.

Ja m'estic plantejant fer-me amic del pingüí de Linux. Adjunto la seva foto!

La manifestació

Aquesta tarda per fi ha arribat el moment de sortir al carrer a dir prou a tota la presa de pel que estem patint els catalans des de fa temps. Cap a les cinc de la tarda la Plaça de Catalunya de Barcelona s'anava omplint de més i més gent. Curiosament hem arribat i ens ha tocat un foradet que hi havia entre CiU i ERC, quines casualitats que te la vida. Tampoc no era qüestió de, amb la gentada que érem, posar-s'hi a buscar el lloc dels sense partit i no adherit a les institucions convocants.

Així doncs al costat de la senyera gegant! Un cop signat el manifest de rigor a esperar. Segons un company d'espera, d'ERC suposo, allò era com Catalunya, que no es mou perquè davant hi ha CiU. Una nota divertida, però hi ha més... Al cap d'una estona, no se sap d'on ni com, han arribat dues senyores, no massa grans amb un to de castellà que destacava a l'entorn, buscant quelcom que hem suposat que era el metro. Encara ric ara quan les imagino. Allò era el rovell de l'ou de la gent d'Esquerra i tot s'ha de dir que era realment difícil arribar fins allí. Que hi farem.

Els altres dos moments "estranys", si més no, han estat dos crits, podríem dir que de guerra, que deien: "Puigcercós, on és en Montilla?" i tot seguit s'ha sentit "Carod, botifler". Si pensem que aquests dos polítics eren a pocs metres d'on estàvem, la gent d'aprop no eren gaire oposats en ideologia.

I les gràcies que té la globalització, la modernitat i la nostra societat de consum del segle XXI. Molts dels que esperaven feien comentaris relatius a "podríem anar a El Corte Inglés a fer les compres de Nadal mentre esperem. La imatge que m'ha arribat al cap ha estat que si els avis que van fer les lluites de la revolució industrial, de la república o fins i tot de lluites més recents, aquells que no volien cedir ni un pam davant del capital, ho sentissin no s'ho creurien.

Evidentment aquesta no era una revolució ni tenia un sentit anticapitalista, però el fet de unir una manifestació amb consumisme encara sembla una cosa fora d'allò que qualificaríem de normal.

Els temps canvien i esperem que la nostra societat també, però que sigui per millorar.