dilluns, 31 de desembre de 2007

FELIÇ 2008!

Avui és 31 de desembre. Sant Silvestre. Un dia especial, és l'últim dia de l'any, de l'any 2007, i aviat estarem a un nou any, el 2008, ple d'esperances i d'il·lusions. Sempre esperem que sigui així, que sigui millor, i ho esperem perque és el que desitgem. És un sentiment meravellós que ha de mantenir-se sempre.

Per cert, avui surt l'home dels nassos. És un home que te tants nassos com dies té l'any. Els agrada sobre tot als més petits de la casa... així doncs, a buscar-lo tots!

Deixo el meu disseny d'un senzill 2008. Amb un link de celebracions.


I un altre cop: FELIÇ 2008!


diumenge, 30 de desembre de 2007

La Felicitat i el Nadal

Tinc clar que l'ésser humà cerca la felicitat. Per a mi això ha esdevingut indiscutible. Una altra cosa és qüestionar-nos què és la felicitat i com assolir-la. Si anem a un extrem, el dolent o que a per a mi és dolent, la felicitat és pot aconseguir obtenint poder per crear armes i guerra. Això pot ser una manera de ser feliç per exemple per Darth Vader, de La Guerra de les Galàxies. Per a uns altres la felicitat pot estar en ajudar els altres o fins i tot en viure tranquils, cobrint unes necessitats bàsiques, o potser per a uns altres fent una feina que els agrada, per exemple donant classes a nens. Hi ha infinitat de coses. Fins i tot fent d'economista!

Bé d'això que només ocupa un paràgraf es podria dir molt, i fins i tot discutir molts punts. Però com dic, per a mi això és indiscutible. Una altra manera de ser feliç pot ser una religió, el fet de creure en Déu o fins i tot no fer-ho. Però tampoc no entraré a discutir sobre religió.

Així doncs per què em plantejo tot això, ara i aquesta nit? Doncs m'ho plantejo simplement perque hi ha un fet preocupant en la societat actual (tant de bo només fos això) que té a veure una
mica amb aquestes coses.

Ens trobem a l'època de Nadal. Una festa cristiana que s'ha popularitzat més enllà de la pròpia religió que la fonamenta i que s'ha estès com un període de bons sentiments i de "ser feliços" amb "bones actituds", entenent aquestes com el tòpic que representen. Però tot això té un "petit" problema. Recordem qui és la base del Cristianisme, i que ens diu "estimeu els altres com Jo us he estimat". I en aquest ben entès ho apliquem al Nadal.

I la crítica i preocupació: el Nadal s'ha convertit en un simple i infeliç sistema consumista. La gent empeny com sigui per entrar els primers a la botiga a comprar regals (que molts acabaran tornats o revenuts a internet) i torna a donar tants cops com pot per tornar a sortir els primers de la botiga, trepitgen per passar pel carrer i per no deixar passar. I tornem amb el mateix, tot per comprar regals i més regals. Inútils i estúpids en molts dels casos, regals que NO FARAN FELIÇ A NINGÚ malgrat les expectatives. I ells ho saben. Són regals d'un cert preu, d'una certa presencia, o d'un cert pensament de "què diran" quan l'obrin.

També comprem menjar, tot el que podem, i mengem fins a rebentar, i els hospitals estan fins a dalt de pacients amb indigestions mentre altres serien FELIÇOS amb un bocinet d'allò que ens ha fet mal a nosaltres. I així podríem continuar omplint pàgines i pàgines i blogs i més blogs i no ens ho acabaríem. Tot per intentar una felicitat de "cartró-pedra" que el dia 8 de gener serà "paper mullat". I per cert pensem en els infants que esperen, encara amb il·lusió, els reis, els pares Noels diversos, el "caga-tió" o allò que ens agradi més, tot i que no sigui de la nostra cultura o tradició, i que els seus regals siguin per ells i per posar un somriure als seus llavis, i no per als seus pares o qui pugui pensar en si és millor o pitjor en relació a qui sap què.

Així doncs proposo reflexionar sobre el Nadal i els seus orígens i m'agradaria convidar a tothom, des d'aquest humil blog a SER FELIÇOS de veritat. Encara que només sigui per uns dies.

Feliç 2008!

dissabte, 29 de desembre de 2007

Un matí de dissabte diferent

Avui ens han regalat una entrada per anar a veure una pel·lícula de pre-estrena. Té dos avantatges. El primer és que resulta gratuïta. El segon és simplement que una pre-estrena sempre té quelcom de màgic. És veure una pel·lícula que encara no és a cap cine. Clar que tot es qüestió de matinar una mica, per aconseguir l'entrada.

La Rambla, al matí té un encant especial. Encara no
hi ha massa gent, només els que es preparen per passar el dia fent d'estàtues, alguns nens que s'ho "curren" per recollir alguns diners amb alguna finalitat molt més bona de la que mai més no tindran, i canten el que poden i saben. Tot té un toc que només es pot trobar a La Rambla de Barcelona. La llibreria de la Generalitat, plena de llibres que fan país i que et reben amb una senyera a la porta que t'omple d'orgull, són molt més perillosos del que no sembla. Tots volen que els compris, que els deixis reposar als prestatges de casa un cop llegits o fullejats. Només alguns són els escollits. Uns altres esperaran altres ciutadans que els voldran adoptar per llegir-los.

El carrer Petrixol té mobles, una mica de roba, quadres i xocolata. Ara feia temps que no tastava una xocolata de
les que fan als establiments especialitzats d'aquest carrer. Tot un món en si mateix. Una crítica, com havia de ser: és una llàstima que la inflació d'aquests establiments sigui inversament proporcional a l'amplada del carrer i cobrin per una xocolata molt bona el preu de dues xocolates molt bones. Però potser és el cost d'oportunitat i gaudir d'aquest plaer en aquest lloc és inigualable. És un ambient molt agradable que permet unes sensacions diferents de les que transmet qualsevol altre lloc dels que preparen aquest plaer dels déus.

Per si de cas, deixo una foto de l'experiència. Evidentment qui surt a la foto és l'Anna, la meva dona, ambientada a
mb el seu barret, per a l'ocasió.

I l'últim detall. Hi ha una quantitat (això no és nou) de productes increïbles als quioscos. I a més a més regalen revistes i diaris pel mateix preu. Avui hem trobat un parell d'interessants. Un bolso que regalava una revista de moda, i un programa de comptabilitat, ja adaptat al nou Pla General de Comptabilitat que regalava un llibre (petit, però llibre) i una revista de pseudo-economia (d'aquestes que expliquen com fer-se ric sense ser l'amo de l'editorial que fa la revista).

dijous, 27 de desembre de 2007

Acer Servei Postvenda

Quan vaig anar a comprar l'ordinador, el dilema entre un Acer i una altra marca semblant, segons el venedor, era que Acer, em va dir, té un servei postvenda molt dolent. I em vaig arriscar. M'agradava molt més l'Acer. A més havia tingut un feia anys i amb un problema amb la bateria, que aleshores eren molt més dolentes, em van atendre per telèfon molt bé.

Vaig mirar foros de discussió sobre el tema i tothom deia el mateix. Jo encara tenia el mateix record d'aquell portàtil de 1999.

Justament hi ha hagut un problema amb la webcam: quan s'hi fiquen fotografies a la carpeta d'imatges que ve predefinida per el "meravellós" Windows Vista la webcam deixa de funcionar per fer fotografies, encara que funciona per videoconferència.

Aquest problema sembla que és més comú del que hauria de ser pel que he vist, però vaig escriure al servei postvenda d'Acer i immediatament em van contestar amb una possible solució que no va funcionar i els ho vaig comunicar. Immediatament, una altra vegada, em van donar una altra solució, una mica laboriosa però que ha funcionat.

Espero no haver de fer servir gaire aquest servei, però vull deixar constància de que tant al 1999 com ara Acer m'ha contestat amb rapidesa i eficàcia, per la qual cosa s'ha de desmentir que el servei postvenda d'Acer sigui tant dolent com m'havia volgut fer creure el venedor de la botiga. Com a mínim, pel que jo els he necessitat, han respost com se suposa que ho ha de fer una empresa seria.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Fa fred per Nadal!


Fa fred. No és cap novetat, però tenint en compte que estem a Barcelona (ciutat d'Europa) fa certa gràcia que com a mínim quan anem a fer les compres de Nadal, a més dels ninos de Pare Noel que pengen -encara- d'algunes finestres de la nostra ciutat, les llumetes que fan tan bonic, i tota la ambientació nadalenca, faci una mica de fred. Així podem portar guants, bufanda, abric i es crea més l'ambientació, tan idònia per a aquesta època. S'ha d'aprofitar ja que, malauradament, passa aviat i cal gaudir-ne. També podrem entrar a una cafeteria o fins i tot a una xocolateria del carrer Petrixol i copsar l'ambient d'aquests dies únics.

Realment és una llàstima que no sigui Nadal tot l'any i puguem tenir sempre aquesta alegria. I encara diria més: és una llàstima que no pogués ser Nadal per tothom, tot l'any i ser tots feliços tothom i sempre, fins i tot aquells que no els agrada el Nadal o encara no l'han descobert.

dissabte, 15 de desembre de 2007

La Creu de Sant Jordi


Tenim un problema. Ens quedem sense identitat.

Avui La Vanguardia publica, en portada i ben gran, la notícia de que, per no ferir sensibilitats, al món àrab l'e
scut del Barça és dibuixa sense la Creu de Sant Jordi. Així doncs, per si algun avantpassat meu va morir a mans d'algun dels musulmans que van dominar part de la península Ibèrica durant més de cinc-cents anys, encara que fins i tot hi hagi cap que contribuís a la sang que porto (que és possible), a Europa, de tradició massivament cristiana, la mitja lluna d'aquesta religió i cultura s'hauria de canviar per una estrella?, sol?, qualsevol altra cosa?

Fins i tot vaig sentir per la ràdio fa uns dies que el partit que un equip turc (Turquia, país laic per definició legal) va perdre contra un de Milà (Europeu de tradició cristiana) s'hav
ia impugnat ja que aquest últim havia fet servir una samarreta que té amb la Creu de Sant Jordi. També són ganes de tocar el que no sona, però respectable.

Així doncs, a la nostra cultura, la que nosaltres i els nostres avantpassats, sota les condicions que siguin, però que conformen la nostra cultura, hem creat s'ha de canviar perquè ara hi ha uns que no els agrada. Potser a altres no els agraden altres coses, però respectem els símbols de tothom, sobre tot això!

Clar, d'aquesta manera, els Premis de la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya, hauran de ser els premis de "el palet vermell de la Generalitat". I com serà l'escut de Barcelona? Un palet vermell a dos quadrants i dues senyeres (que si molesten també els podem treure palets vermells) als altres dos quadrants... així doncs podem deixar un escut de tres palets vermells i punt. I ara anem més enllà, perquè si Sant Jordi és el patró de Catalunya (que haurem d'anar pensant en canviar per algú que porti un escut amb un sol palet del color que sigui), també ho és de països com ara Anglaterra, que tenen (oh, heretgia!) aquesta creu com a bandera, i a més conformen d'altres com la de el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. És a dir que aquella bandera tan famosa que fins i tot queda bé al sostre dels mítics Minis haurà de ser sense un dels dos palets de la Creu (a triar entre el horitzontal o el vertical).

Quina bogeria. Respectem els símbols, i si la nostra tradició diu que als nostres escuts hi ha la cosa tal o l'element qual... doncs que hi sigui. I per molts anys.

divendres, 14 de desembre de 2007

Quim Monzó a l'Fnac

Avui hi era el Quim Monzó a l'Fnac. Signava llibres, cosa d'altra banda ben habitual en un escriptor. La qüestió és que se suposa que ho sabia ja que havia rebut fa uns dies un e-mail d'aquesta empresa anunciant l'esdeveniment. Però no ho recordava.

Així doncs mentre mirava llibres a prop d'on era en Monzó algú m'ha demanat si jo era a la cua. Sorpresa! M'he espantat. Si la secció de llibres de l'Fnac del Triangle és al segon pis i les caixes al primer, hi havia un problema per sortir d'allí havent pagat les compres. Així doncs en anar a comprovar per què feien cua, he vist que la cua era per signar els llibres d'aquest genial escriptor.

Haig de reconèixer que no sóc gaire de perseguir signatures de famosos a qualsevol preu, però realment tenir un exemplar amb la seva dedicatòria fa, com a mínim, goig. així doncs avançant la compra del seu últim llibre he tornat on era la cua en espera del torn.

Al davant hi havia una noia que li ha fet signar un llibre que mai no ha estat escrit pel nostre personatge en qüestió, però aquest, fent gala de una simpatia infinita li ha signat.

Després comentant amb ell aquest tema, no explicaré els detalls del que ens ha explicat ja que no sé si són coneguts, però puc assegurar que en Quim Monzó té un humor fantàstic, és un personatge planer i vist la dedicatòria de una còpia del discurs d'inauguració de la Fira de Frankfurt 2007 que ens ha regalat, té una psicologia molt més profunda del que ja sabia per les seves aparicions públiques.

Només resta dir: Felicitats Quim, si ja m'agradava el teu estil i gaudia amb les teves intervencions públiques ara puc dir que has augmentat la meva admiració per la teva persona. Molta sort, que no et fa falta (però és un desig) amb aquest nou llibre: Mil Cretins.

dijous, 13 de desembre de 2007

El "Bocamoll" de TV3

Aquesta tarda he tingut una agradable sorpresa. He arribat a casa i m'han dit que hi ha un programa que es diu "Bocamoll" que potser m'agradaria. I algú ha pitjat el botonet del comandament a distància. Realment tenien raó. Però m'explicaré: el programa és una mena de concurs que s'emet per TV3 on sembla que hi ha unes parelles que, a mida que es superen proves, passen o no a la següent fase de l'eliminatòria. Més o menys com es feia al mític "1,2,3... Responda otra vez". La qualitat no és per "tirar coets" però la meva satisfacció ve de que, des del punt en que l'he començat a veure, m'ha semblat més o menys una versió en català del famós "Pasapalabra" que han fet o fan a alguna cadena privada genuïnament espanyola.

La gràcia de tot això és que per fi semblarà que la nostra llengua també serveix per aquestes qüestions i diversions. I realment és interessant donat el nivell del vocabulari que he pogut veure que es feia servir. I la decepció és el baix coneixement que m'ha semblat que tenien els que, com a mínim, se suposa que el tenen per poder participar.

Al cap i a la fi no sé si el programa, com a tal, és bo o no, jo modestament el qualificaria de "necessita millorar", però el fet de la seva existència m'ha alegrat enormement.

dimecres, 12 de desembre de 2007

Aigües de luxe


Darrerament ha aparegut alguna notícia sobre noves marques d'aigües o nous formats. Moltes vegades de cases ja conegudes que fan novetats, segurament després d'un “intens” procés d'investigació i recerca.

Aquest estiu vaig entrar a una botiga d'alimentació d'un poble de la costa on eren tan espectaculars alguns dels productes com molts dels compradors. La majoria amb prou productes a les mans com per passar gana tota una setmana, pagant això sí, el preu per no passar-ne. Potser per poder portar la bossa de la botiga en qüestió fins a casa i a més ser vistos per amics, coneguts i saludats. El més espectacular era aquesta novetat de la que em proposo parlar.


Es tracta “d'aigües de luxe”. O hauríem de dir envasos de luxe? Eren unes ampolles molt atractives i molt boniques que es feien mirar. Contenien AIGUA i crec que res més. I per fora a més dels envasos tan meravellosos i atractius les diferenciava el preu. No els recordo massa bé però si que puc assegurar que vaig haver de inspeccionar les etiquetes per saber si realment era aigua o alguna mena de vi de qualitat que desconeixia. Curiositat d'economista, que hi farem.


I fa pocs dies, pot ser per manca de res més interessant, sortia això mateix a algun telenotícies, i parlaven des de preus realment astronòmics fins a preus més “normalets” que anaven des d'uns 20 Euros (els més alts dels “normalets”) fins al que pot ser hem vist fins ara que val una Evian o una Perrier. El més curiós de tot és que ara als restaurants tenen el somelier de tota la vida, però que es dedica a recomanar quina aigua va millor amb segons quins menjars. Poca feina.


I per altra banda surten notícies que diuen que l'aigua de la nostra ciutat ha estat contaminada, com si d'una pel·lícula d'en Batman es tractés i que es desmenteix en qüestió d'hores. Ja el meu avi, segons m'han explicat, deia que és millor l'aigua de l'aixeta que la que podem comprar embotellada a qualsevol preu. Té molts més controls, el quals moltes de les que comprem en ampolles no passarien. I crec que estic d'acord. Vaig llegir fa poc un article d'en Rolf Halden de la Universitat John Hopkins dels Estats Units que parlava en aquest sentit. I si apliquem un procés d'osmosi inversa a l'aigua de l'aixeta tindrem el millor que podem tenir.


I a més a més no contaminarem més el planeta. Perquè amb això de comprar l'aigua els residus que generem són cada dia més i més, però això ja és prou conegut com per tornar una altra vegada. Cada un que pensi el que vulgui.


Felicitació de Nadal de "El Petit Princep"

"Els estels no són pas iguals per a tothom. Per als qui viatgen, els estels són guies. Per a altres no són altra cosa que petits llumets. Per a altres, els savis, els estels són problemes. Per al meu home de negocis, eren riquesa. Però totes aquestes menes d'estels són silenciosos. Tu, en canvi, tindràs una mena d'estels com ningú no en té..."

Aquest és un text extret del genial llibre "El Petit Príncep" d'Antoine de Saint-Expuréry i crec que és prou bo per aquesta època de Nadal que s'acosta a passos agegantats i ens omple, encara que sigui uns dies molt especials, d'una mena de felicitat que no es dona en cap altre moment de l'any.

Així doncs, en companyia de "El Petit Príncep", el deixo en forma de post com a avanç de felicitació d'aquest Nadal de 2007.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Windows Vista

Què puc dir del nou Windows Vista? Tot just no fa un mes que el faig servir i ja n'estic fins allà dalt d'ell. Un sistema operatiu molt bonic, colorets suaus, quadrets transparents, un rellotge molt bonic (semblant al que tinc al blog), unes quantes tonterietes més d'aquest tipus i alguna cosa que no acabo d'entendre que fa la lletra més rodoneta i bonica.

Però clar, per què he comprat aquest aparell (l'ordinador)? Ah! Per treballar. I què no fa el Windows Vista? Facilitar la feina.

Així doncs, per què vull això (el Vista)? Per que cada cosa que faig sigui
un problema. Com a economista de tant en tant faig servir programes de comptabilitat. Bé, doncs amb el Vista el Contaplus no s'instal·la ni amb la versió de demostració. I sorpresa! Ara fa una estona volia incloure una foto de la manifestació en el post anterior i clar, la foto era al mòbil. Però això és fàcil, agafo el meu bluetooth, l'instal·lo al ordinador (amb el programari original, lògicament) i ja està, adjunto la foto.

Doncs no. El Vista no accepta el programari del bluetooth que fa no res vaig comprar per
l'ordinador amb XP. Busco per internet i instal·lo el nou programa (el mateix en versió actualitzada) i quan estic passant la informació em diu el programa que està limitat a 5 Mb i si el vull el tinc que comprar: però si ja el vaig comprar! I val 14 Euros. Clar que per 14 Euros vaig dilluns a la botiga i compro un nou aparell d'aquests. A sobre que el descarrego, em fa perdre una hora per comprendre com s'instal·la aquesta versió, i ara tinc que pagar més del que val l'aparell, només pel programa que ja tenia però que Vista no vol ni veure.

Gràcies Bill! La propera vegada que Windows faci un nou Sistema "No" Operatiu, primer el podria desenvolupar i fer-lo compatible amb la resta de programes que tothom ens veiem obligats a fer servir. Seria tot un detall.

En definitiva: si algú vol actualitzar l'XP a MS Vista, RECOMANO NO FER-HO! És un suïcidi informàtic. I si es tracta de comprar un nou ordinador i no voleu gastar el que val un Mac, la recomanació és reclamar-lo amb l'XP, que com a mínim funcionava més o menys bé.

Ja m'estic plantejant fer-me amic del pingüí de Linux. Adjunto la seva foto!

dissabte, 1 de desembre de 2007

La manifestació

Aquesta tarda per fi ha arribat el moment de sortir al carrer a dir prou a tota la presa de pel que estem patint els catalans des de fa temps. Cap a les cinc de la tarda la Plaça de Catalunya de Barcelona s'anava omplint de més i més gent. Curiosament hem arribat i ens ha tocat un foradet que hi havia entre CiU i ERC, quines casualitats que te la vida. Tampoc no era qüestió de, amb la gentada que érem, posar-s'hi a buscar el lloc dels sense partit i no adherit a les institucions convocants.

Així doncs al costat de la senyera gega
nt! Un cop signat el manifest de rigor a esperar. Segons un company d'espera, d'ERC suposo, allò era com Catalunya, que no es mou perquè davant hi ha CiU. Una nota divertida, però hi ha més... Al cap d'una estona, no se sap d'on ni com, han arribat dues senyores, no massa grans amb un to de castellà que destacava a l'entorn, buscant quelcom que hem suposat que era el metro. Encara ric ara quan les imagino. Allò era el rovell de l'ou de la gent d'Esquerra i tot s'ha de dir que era realment difícil arribar fins allí. Que hi farem.

Els altres dos moments "estranys", si més no, han estat dos crits, podríem dir que de guerra, que deien: "Puigcercós, on és en Montilla?" i tot seguit s'ha sentit "Carod, botifler". Si pensem que aquests dos polítics eren a pocs metres d'on estàvem, la gent d'aprop no eren gaire oposats en ideologia.

I les gràcies que té la globalització, la modernitat i la nostra societat de consum del segle XXI. Molts dels que esperaven feien comentaris relatius a "podríem anar a El Corte Inglés a fer les compres de Nadal mentre esperem. La imatge que m'ha arribat al cap ha estat que si els avis que van fer les lluites de la revolució industrial, de la república o fins i tot de lluites més recents, aquells que no volien cedir ni un pam davant del capital, ho sentissin no s'ho creurien.

Evidentment aquesta no era una revolució ni tenia un sentit
anticapitalista, però el fet de unir una manifestació amb consumisme encara sembla una cosa fora d'allò que qualificaríem de normal.

Els temps canvien i esperem que la nostra societat també, però que sigui per millorar.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Residus!

Residus, el títol d'aquest post no és altra cosa que la resposta a la pregunta: "What else?" del nostre amic en George.

Perquè si per fer un cafè tota la vida s'ha fet servir una cafetera més cara o més barata, segons els gustos i les possibilitats del consumidor en qüestió, i s'hi ficava un o altre cafè, una altra vegada millor o pitjor segons les diverses butxaques, ara ja ha arribat la democràcia al món del cafè.

Quin orgull!!! Democràcia al món del cafè. I per què? Doncs perquè fins que els nostres amics de Nescafé llegeixin aquest post no hauran pensat que hi ha qui està disposat a pagar molt més pel mateix cafè, i tots, absolutament tots haurem de caure a fer servir aquell cafè que ve ficat dintre d'aquells caputxons de colors tan bonics i tan atractius, i que, això sí ens sotmetran al lligam, com els "serfs de la terra" medievals a comprar sense cap alternativa els seus recanvis. Però tots al mateix preu. Ja ho deia, democràcia!

El cafè, tant si es fa servir una cafetera d'aquelles italianes que tenien dues mitats que s'enroscaven, una de tipus americà, de les que cau l'aigua a sobre d'un grapat de cafè sense comprimir, una d'aquestes modernes tipus cafeteria (també expresso), o qualsevol altre mitjà per fer un cafè, els residus sempre eren una cosa biodegradable que fins i tot serveix com a adob o per netejar els tubs de l'aigüera. Sembla que sempre alguna cosa positiva.

Bé, doncs ara ja no. Ara, amb aquesta globalització del món del cafè, hi haurà un nou tipus de residu per contaminar el nostre planeta: els caputxons dels amics aquests tan solidaris i ecològics, que per una altra banda no deuen guanyar gaire amb l'invent ja que si a la botiga que hi ha al Passeig de Gràcia de Barcelona no hi ha 15 ó 20 persones atenent una extensió que sembla un cine dels de tota la vida, no hi ha ningú. Com ho deuen mantenir tot això?, em pregunto.

I per si de cas la cafetera no serveix per res més i el preu és prou important. Per a mostra un botó. L'espumador (allò que fa l'espumeta del capuccino) que a l'Ikea no arriba a 2 Euros, el venen per 20,90. Jo també en vull un benefici així!

Cada un que faci el que vulgui, però des de fa més de vint anys intento seguir comportaments més o menys respectuosos amb el medi ambient i darrerament, deu ser amb l'edat, se m'ha accentuat una mica més i no voldria imposar res, però convidaria a reflexionar sobre si el cafè ha de ser amb aquests residus o sense i a més amb avantatges.

Tot s'ha de dir, al despatx hi ha una d'aquestes cafeteres i el cafè és molt bo, però no hi estic d'acord amb com contaminem el planeta.

dijous, 22 de novembre de 2007

El Pare Noel a la finestra

Tothom sap que el Pare Noel viu a Finlàndia i per Nadal ve màgicament amb el seu trineu que arrosseguen els seus cérvols i en una sola nit reparteix tots els regals que la gent ha demanat o que creu convenients, segons els casos. I també sabem que vesteix de vermell, amb ornaments blancs, te una barba blanca i duu un barret a joc amb la seva roba. El trineu és gran i a la part de darrera hi cap el sac on hi ha els regals.

Tot això és conegut de tothom, així com que el sistema de lliurar els regals és aparcant el trineu a la teulada, i quan hi ha una xemeneia entra per aquesta per fer la seva feina. Clar que quan no tenim llar de foc a casa suposem que el mètode emprat és la finestra, però sempre aparcant el trineu al capdamunt de l'edifici. Deu ser que no hi ha cap normativa que ho prohibeixi, i tant per tant, és el Pare Noel, tampoc no li posarem difícil la seva feina.

Bé doncs, explico això perquè ja han començat a aparèixer les típiques imitacions de pares Noel penjats als balcons de Barcelona amb una corda que penja. I penja d'aquest cap a avall.

A veure, si volem fer-ho bé, seria més lògic que des de la teulada de casa pengés la corda i al capdavall d'aquesta hi fos el nino en qüestió. Altrament estem fent una mala imitació... vindria a ser com quan el Nen Jesús és més gran que Sant Josep!

Però del pessebre ja en parlarem un altre dia.

dimecres, 21 de novembre de 2007

Català emprenyat

La web de "català emprenyat", que està activa fa dies, sota el títol de "Ep!" (http://www.catalaemprenyat.cat) ha tingut un èxit rotund. Segons s'anuncia a la pròpia pàgina el dia 23 serà l'últim per afegir-s'hi, i esperem que siguem molts els que reclamem que definitivament sigui el nostre país el que gestioni les nostres infraestructures. Estic segur que si així ho fem el funcionament serà magnífic i possiblement molt més útil que quan ens imposen allò que a d'altres els fa falta pels seus interessos i no els nostres i d'aquells que ens visiten.

Catalunya ha de demostrar que la gestió d'allò que està a les nostres mans te un funcionament normal, com a qualsevol altre país modern i avançat. I s'ha de fer bé, amb voluntat i esperit vencedor per fer-nos novament un futur brillant com s'ha demostrat tantes vegades al llarg de la història.

dijous, 8 de novembre de 2007

Els llums de Nadal

Als carrers de Barcelona ja es comencen a veure algunes llums de Nadal. Encara només la figura, sense llum, es clar. Les festes oficialment no han començat a hores d'ara. Tot i així s'endevinen figures que segur seran molt agradables per il·luminar els dies que, d'una manera màgica tothom és més feliç i ens felicitem els uns als altres per celebrar que arriba aquell moment de l'any tan especial.

De tota manera, aquestes figuretes que amb aquests llums de leds permeten formes que fa uns anys eren difícils d'aconseguir, són més petites que les que havia quan els meus pares em portaven a visitar la Fira de Santa Llúcia, davant de la catedral.

Clar, com no ho havia pensat... són més petites per estalviar energia, i ja no tenen aquelles bombetes, que en el millor dels casos era de 25 wats, per la mateixa raó. Primer les van substituir per unes que devien fer 5 wats, més ecològiques, i ara per aquests leds tan originals. A més permeten que qualsevol tingui una figureta de Nadal de llums. No són gaire cares, segurament.

També recordo els carrers, com ara la Ronda Sant Pere, Portal de l'Àngel, i molts carrers de l'Eixample coberts amb aquells arcs de llum. Quins bons records.

Ara, en molt casos, no hi ha els arcs. S'han canviat per les figuretes. Bé, si això ha de servir per que el nostre planeta estigui millor, i nosaltres puguem respirar i no patir el pugui influir això al canvi climàtic, estic completament d'acord.

L'única cosa que no veig gaire clara, tot i que el sistema educatiu sembla que va a pitjor cada vegada (sí, sí, el sistema educatiu), és que hagem perdut la geometria i el càlcul.

Anem a pams. Les llums aquelles que no eren sostenibles, eren més o menys ordenades a una distància similar les unes de les altres, i sempre que els accidents urbanístics, com qui diu geogràfics, ho permetien eren situades a unes distàncies similars entre elles. I ara, tot passejant per la ciutat veiem un carrer que té tres aquí, una allí, dos més a l'altra banda, cap en tot un tram entre dos carrers.

Què deu haver passat? Millor no entrem.

De tota manera, ja que ho critico voldria donar una proposta de solució: l'Ajuntament. Hauria de fer que si s'ha d'il·luminar, es fes amb coherència, amb seny i sense tot allò al que no vull entrar a discutir. Una altra cosa és el ciutadà que de forma privada instal·la una llumeta a seu balcó, que ja és d'agrair, en molts casos, però aquelles que es financíen amb els tributs dels ciutadans, encara que sigui en el consum, s'haurien de controlar i donar-les-hi coherència.

Tot i els forats i esvorancs, que és tema per a un altre post, Barcelona, a pesar de les botigues, molt útils per comprar, hauria de tornar a "posar-se guapa".

dimarts, 23 d’octubre de 2007

El fax

Fa uns dies vaig contractar una assegurança i em van demanar una documentació per completar la sol·licitud. La sorpresa va ser que no la volien per carta (s'escriu i imprimeix, o bé es fotocopia el que sigui i es fica a una bústia), ni per e-mail (encara més fàcil... que haig de dir del e-mail). No, ho volien per fax. Ni més ni menys que per fax.

Tot s'ha de dir que no són aquests els únics que ho fan, per això no cal donar noms, però, no s'han fixat les empreses que el fax ningú (amb algunes excepcions) té un aparell de fax a casa? En canvi un e-mail actualment el té pràcticament tothom, com a mínim que pugui llegir això.

Doncs no, les empreses sembla que els fa il·lusió que els enviem faxos. Com fa 10, 15 ó fins i tot vint anys quan el cap del departament o l'amo de l'empresa esperava el fax ell mateix, sense que li calgués la secretària per a aquesta tasca. Allí ben plantadet esperant que la maquineta en qüestió expulsés aquell paperot (aleshores tèrmic per fer-ho més interessant).

Això ens passa sovint també, i un altre cop, a les asseguradores quan s'ha de tramitar un incident cobert per l'assegurança. I recordeu quan els de la empresa de telefonia corresponent ens demanaven un fax per tramitar la baixa.

Així doncs haurem de córrer abans que s'acabin... imagineu-vos que es deixen de comercialitzar. I també una bona màquina d'escriure per redactar el document que després introduirem a l'aparell engolidor de informació. La sort que tenim és que ara estan molt bé de preu.

En qualsevol cas, pot ser seria interessant que ens actualitzéssim. Fins i tot a moltes empreses (on jo treballo ja passa) els faxos ens arriben en forma de mail. Sembla que els únics que no ho saben són els de les empreses multinacionals (sobretot asseguradores) que no tenen gaires ganes de rebre allò que esperen.

Pot ser ja em trobat la diferència amb aquells caps de departament o fins i tot directors generals ansiosos de rebre personalment el seu fax: aquests no el volen rebre, o això sembla.

I és que tot avança tan ràpid que ens passa desapercebut.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Barcelona a la tardor

Ara amb la tardor la ciutat té una llum especial. Us recomano que visiteu carrers com la Av. Diagonal i el Pg. de Gràcia, a la tarda, i ho mireu tot amb un ulls sense preses. Veureu una Barcelona diferent al que trobem tots els dies quan correm a agafar el bus o el metro. També serveix per passejar i fer una mica d'exercici després de passar-nos moltes hores a un despatx.

dimarts, 25 de setembre de 2007

Benvinguts al blog

Començar a escriure a un blog un 25 de setembre pot tenir un sentit si aquest dia és alguna cosa especial per qui comença. I ho és. I començar a escriure el 2007 també té algun motiu.

Aquests motius són que avui faig 40 anys... podríem dir que ja tot un senyor. I a més a més sóc de Barcelona.

Doncs aquí tenim el títol del blog: Un senyor de Barcelona.

I un blog d’un senyor de Barcelona pot arribar a contenir una mica de tot. I no només de Barcelona atesa la internacionalitat de la ciutat. També espero escriure sobre temes diversos. El podria haver fet especialitzat amb algun tema que sigui d’allò que més conec o que més m’agrada, però prefereixo poder expressar opinions de tot tipus.

Acabem de tancar les festes de la Mercè, així que donem-nos un respir i a partir de demà iniciem les opinions, comentaris, alguna recomanació, i en definitiva, tot allò que des d’aquest blog puc compartir amb tothom que ho vulgui llegir.

Moltes gràcies per haver començat a fer-ho. Per millorar espero els comentaris i opinions que aquesta pàgina permet.

Benvinguts al meu blog.

Simon