Un violinista al metro

Aquest text corre des de fa temps per internet i aquesta última versió traduïda per l'Anna m'ha semblat bo copiar-la per difondre-la al meu blog.

Un home es va asseure en una estació del metro a Washington i va començar a tocar el violí, un fred matí de gener. Durant els següents 45 minuts, va interpretar sis obres de Bach. Durant el mateix temps, es calcula que van passar per aquesta estació alguna cosa més de mil persones, gairebé totes camí de les seves feines.

Van transcórrer tres minuts fins que algú es va parar davant del músic. Un home de mitjana edat va alterar per un segon el seu pas i va advertir que hi havia una persona tocant música.

Un minut més tard, el violinista va rebre la seva primera donació: una dona va llançar un dòlar a la llauna i va continuar la seva marxa.

Alguns minuts més tard, algú es va recolzar contra la paret a escoltar, però de seguida va mirar el seu rellotge i va reprendre el seu camí.

Qui més atenció va deixar va ser un nen de 3 anys. La seva mare estirava el braç, però el nen es va plantar davant del músic. Quan la seva mare va aconseguir arrencar-lo del lloc, el nen va continuar tombant el seu cap per mirar l'artista. Això es va repetir amb altres nens. Tots els pares, sense excepció, els van forçar a seguir la marxa.

En els tres quarts d'hora que el músic va tocar, només set persones es van aturar i unes altres vint van donar diners, sense interrompre el seu camí. El violinista va recaptar 32 dòlars. Quan va acabar de tocar i es va fer silenci, ningú no va semblar advertir-ho. No hi va haver aplaudiments, ni reconeixements.

Ningú no ho sabia, però aquest violinista era Joshua Bell, un dels millors músics del món, tocant les obres més complexes que es van escriure alguna vegada, en un violí taxat en 3.5 milions de dòlars. Dos dies abans de la seva actuació al metro, Bell va curullar un teatre a Boston, amb localitats que amitjanaven els 100 dòlars.

Aquesta és una història real. L'actuació de Joshua Bell d'incògnit al metro va ser organitzada pel diari The Washington Post com a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de les persones. La consigna era: en un ambient banal i a una hora inconvenient, percebem la bellesa? Ens detenim a apreciar-la? Reconeixem el talent en un context inesperat?

Una de les conclusions d'aquesta experiència, podria ser la següent: Si no tenim un instant per aturar-nos a escoltar un dels millors músics interpretant la millor música escrita, quines altres coses ens estarem perdent?

* La fotografia està copiada de Google i correspon a la història que s'explica.

La deflació que pot venir???

En aquest temps de crisi hi ha una qüestió que preocupa a molts economistes, i aquesta és la possibilitat d'una deflació. La deflació, entre altres coses, va ser un dels molts motius que va provocar la crisi de 1929 i inici de la gran depressió. Però aquest tema ha estat àmpliament tractat i no cal tornar sobre el mateix.

El tema que vull tractar és una mica més crític. La deflació, a l'igual que la inflació és mesura amb un cistell de productes que tenen més o menys pes sobre els resultats i que al llarg del temps ha anat canviant amb més o menys encert.

Així doncs quantes vegades que ens deien que la crisi estava controlada (quan era alta i anava baixant) i les mestresses de casa ens repetien que els productes que compraven s'encarien molt més del que sortia al Telenotícies. I tots, de fet ho notaven. I entre altres coses anem a remolc del petroli. Ara que està molt més baix que a l'inici de la crisi ens trobem amb aquest perill de la deflació que comentava al principi i que a mi sempre m'ha preocupat.

Doncs bé, resulta que quan sembla que els preus haurien d'estar sense cap puja o fins i tot amb el perill de que comencin a baixar i els interessos tocant el zero (que és com regalar diners) ens trobem el de sempre: preus que es mantenen, però que:

- El menú continua a 9,95 però a les postres en comptes de 5 profiteroles hi ha 3 (i amb la resta de plats hi ha un descens semblant).

- La pega dolça de 85 cèntims sembla que ara és la mitat de llarga que abans.

I com aquests segur que darrerament heu trobat un bon grapat d'exemples... així doncs sembla que la deflació, si arriba i sense oblidar tots els seus perills, potser serà més estadística que real, una mica com l'inici de la crisi que es crea als bancs i especuladors (fins i tot els particulars que volien aprofitar el corrent per especular amb un piset o dos) i acaba fent fora uns quants milers de treballadors que no en tenien res a veure, talla el finançament d'empreses que podien anar prou bé i fa disminuir el consum.

I recordeu que un bon grapat en sortiran molt i molt beneficiats i sembla que tornarà a repetir-se la mateixa història de sempre.

Una gran notícia pel català!!!!

Avui a la ràdio ho han dit, i fa cinc minuts ho he provat i és cert! I crec que s'ha d'anunciar als quatre vents.

Hotmail ja està en català. Fins avui el tenia en anglès i cada cop que el tancava em sortia un missatge que em recordava que possiblement estava a Espanya i que podia canviar l'idioma a l'espanyol. Evidentment, des de fa molts, molts anys el Hotmail ha estat en anglès i finalment avui està en català.

Felicitats Microsoft, finalment han vist que això era necessari i ho han fet.

Amb quinze milions de catalanoparlants, molts més que d'altres llengües molt més reconegudes i fins i tot amb el president del país que l'estudia per poder-lo parlar correctament algun dia, ja tocava que el Hotmail (el correu calent) fos en català.

Clar que podia haver canviat al Gmail que sí està en català des del principi (vaig fer un compte per veure com era), però també sabia greu. Amb totes les molèsties que s'han pres els de l'spam per tenir la meva adreça, prou feinada els dono amb l'antivirus com per que ara canviï d'adreça sense previ avís.

Doncs sí, finalment tenim el Hotmail en català, així que us encoratjo a canviar l'idioma. S'ha d'anar al cantó superior dret, on diu (ara) "opcions" i una fletxeta cap a avall i clicar. Un cop als idiomes no el busqueu entre els que comencen per la "c" de català. Està al final de tot: després de la z, llengües de caracters orientals, àrabs, etc. Però hi és. I, si us plau, passeu-lo, que vegin que el fem servir. Igual aconseguim que el col·loquin entre ens que comencen per "c" de "català".

Visca Catalunya i visca el català!

Aquí estic de nou...

Després de molt de temps que no he pogut fer cap post aquí estic de nou. El Nadal, acabar el màster, i molta feina, però el bloc torna a estar actiu. La qüestió és que m'ho havien demanat però les prioritats són les prioritats, i per fi ha arribat el moment d'aquesta, que també ho és.

Per cert, estic treballant en un projecte, una feina secundària però que pot resultar molt interessant. I què és? Doncs us convido a visitar la pàgina en construcció que us indico:

http://simonllaurado.galeon.com/

I ara pensareu: que és això de "galeon"? Doncs una pàgina gratuïta que està prou bé per la finalitat que té, i a més a més els buscadors la localitzen prou ràpidament, així que la he "adoptat".

També em proposo continuar explicant coses de Barcelona. Darrerament he visitat coses interessants com el carrer de les cabres i altres llocs interessants de la nostra ciutat, però això serà poc a poc.

I un cop feta aquesta introducció a la nova temporada 2009 que es presenta amb sorpreses, novetats i il·lusions continuarem aviat.