Un violinista al metro

Aquest text corre des de fa temps per internet i aquesta última versió traduïda per l'Anna m'ha semblat bo copiar-la per difondre-la al meu blog.

Un home es va asseure en una estació del metro a Washington i va començar a tocar el violí, un fred matí de gener. Durant els següents 45 minuts, va interpretar sis obres de Bach. Durant el mateix temps, es calcula que van passar per aquesta estació alguna cosa més de mil persones, gairebé totes camí de les seves feines.

Van transcórrer tres minuts fins que algú es va parar davant del músic. Un home de mitjana edat va alterar per un segon el seu pas i va advertir que hi havia una persona tocant música.

Un minut més tard, el violinista va rebre la seva primera donació: una dona va llançar un dòlar a la llauna i va continuar la seva marxa.

Alguns minuts més tard, algú es va recolzar contra la paret a escoltar, però de seguida va mirar el seu rellotge i va reprendre el seu camí.

Qui més atenció va deixar va ser un nen de 3 anys. La seva mare estirava el braç, però el nen es va plantar davant del músic. Quan la seva mare va aconseguir arrencar-lo del lloc, el nen va continuar tombant el seu cap per mirar l'artista. Això es va repetir amb altres nens. Tots els pares, sense excepció, els van forçar a seguir la marxa.

En els tres quarts d'hora que el músic va tocar, només set persones es van aturar i unes altres vint van donar diners, sense interrompre el seu camí. El violinista va recaptar 32 dòlars. Quan va acabar de tocar i es va fer silenci, ningú no va semblar advertir-ho. No hi va haver aplaudiments, ni reconeixements.

Ningú no ho sabia, però aquest violinista era Joshua Bell, un dels millors músics del món, tocant les obres més complexes que es van escriure alguna vegada, en un violí taxat en 3.5 milions de dòlars. Dos dies abans de la seva actuació al metro, Bell va curullar un teatre a Boston, amb localitats que amitjanaven els 100 dòlars.

Aquesta és una història real. L'actuació de Joshua Bell d'incògnit al metro va ser organitzada pel diari The Washington Post com a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de les persones. La consigna era: en un ambient banal i a una hora inconvenient, percebem la bellesa? Ens detenim a apreciar-la? Reconeixem el talent en un context inesperat?

Una de les conclusions d'aquesta experiència, podria ser la següent: Si no tenim un instant per aturar-nos a escoltar un dels millors músics interpretant la millor música escrita, quines altres coses ens estarem perdent?

* La fotografia està copiada de Google i correspon a la història que s'explica.