Barcelona i la festa de la bici

Barcelona és molt més que qualsevol ciutat. En poc més de 4 anys el canvi que s'ha vist pel que fa al transport en bicicleta sembla increïble. Quan viatjàvem a Holanda pensàvem que mai podria passar quelcom semblant al que tenen allí, gràcies al terreny tan pla que hi ha, però finalment hem aconseguit una fita molt important: s'han començat a imposar les bicicletes i, encara que tingui moltes mancances, el sistema del "Bicing".

Realment podem fer tot allò que ens proposem a una ciutat com aquesta i ara que ens estem acabant el petroli potser per certs trajectes aquest serà un bon sistema.

I diumenge feia goig veure la quantitat de bicicletes que hi havia a la ciutat a la "Festa de la bici i els patins". Com sempre, bicis grans i petites, nens que s'ho prenien d'allò més seriosament per acabar el recorregut. Artilugis per portar els petits, gossos que no deixaven els seus amos, i tots els patinadors que seguien la cursa. I al final una gran festa que hauríem de tenir ben present tot l'any i no només aquest dia.

La Eurocopa ja arriba...

Bé, de fet no sé gairebé quan arriba ja que malgrat les recomanacions de tants i tants prospectes d'hipermercats, cadenes de botigues d'electrodomèstics i altres que potser oblido no he comprat un nou televisor amb pantalla plana, TDT, i noséquantescosesmés...

Perquè quan arriba l'Eurocopa, el mundial, o qualsevol altre esdeveniment esportiu en el que el futbol sigui principal s'ha de canviar la tele.

Ho reconec sóc poc esportista. No llegeixo la secció d'esports dels diaris, no miro el futbol, encara que el que jugui no sigui l'equip que m'agrada, tampoc no segueixo els partits de basquet i fins i tot si a la ràdio diuen que l'equip de Pau Gasol ha guanyat tan me fa i continuo afaitant-me com si res.

I el pitjor de tot... no faig tot això encara que sí tinc un sofà i un silló que són comodíssims i que em van costar tres vegades més que la tele.

Que hi farem, això de pensar que l'esport està més aviat al Decathlon que a Electrodomèstics Acme és molt poc esportiu.

El txiqui-txiqui d'Eurovisión

Sempre m'ha fet molta gràcia com un senyor que tinc que reconèixer que no sé qui és endevina els punts que els diversos països participants a Eurovisión donaran als altres competidors. Bàsicament això demostra que de concurs de la cançó té ben poc. Però això ja era de tots conegut i ho acceptàvem.

Després gràcies a les pel·lícules del Ronald Reagan va caure el mur de Berlin i tots aquells països oprimits pel comunisme de l'URSS han començat a participar a Eurovisión un darrera l'altre. I ara aquell senyor que continuo sense saber qui és s'ha hagut de modernitzar i encara endevina els punts que països encara poc coneguts i que confonem sovint donen als altres. Perque ho fan així, i els que estan en els primers llocs de la llista són Rúsia, Ucraïna, Azerbaijan, etc.

Ja no hi ha els de tota la vida: United Kingdom, France, Italy, Spain, i altres. I per aquest motiu, doncs, potser millor riem tots i així ens divertim. I surt el genial i meravellós Rodolfo Chiquilicuatre, català com no podia ser d'altra manera, i sense ser cantant, sense haver fet un reality-concurs, i tan sols amb les votacions de l'honorable guanya per anar a representar a Spain.

Ha fet un gran paper, potser és del millor que Espanya ha portat a la pantomima d'Eurovisión. I per poder llegir una lloança la he hagut d'escriure. Què trist!

Però no volíem "caspa"? Doncs ja la tenim, i coloraines ensucrades? Doncs també, el duo de les Disco i Gràfica, i una cançoneta alegre? Que haig de dir... I a més, tot i les crítiques de tothom, i està fent més diners que tots els triunfitos junts.

Si és que no sabem el que volem.

Sort en tenim d'Andorra i Portugal. Gràcies!

I, força Chiquilicuatre que per una vegada Eurovisión ha estat una mica divertit.

Suposem una immobiliària...

Suposem una immobiliària... que encara no ha tancat. Aquests senyors, si realment encara no han tancat ni els ha vingut la idea al cap voldran que el govern els cedeixi ajuts per subvencions, per reduccions fiscals: podem demanar (i donaré idees per evitar): Reduccions a l'Impost de Societats, desgravacions a la renda de qui compra un pis, d'IVA en diversos conceptes de l'activitat i de la venda, de despeses i tantes altres que podrien esdevenir possibles.

I tothom pensarem: clar és un motor important de l'economia que ens està afectant a tothom i potser seria millor per tots que la bombolla, un cop ha fet "puffff" no continuï traient l'aire que li queda. Però també hauríem de pensar que passava quan la bombolla era ben grossa i els venedors, quan veies un pis afectat i en males condicions i els ho deies, et deien: "no, si també voldràs que et posem l'olla Miele"(*). Vull dir que quan les coses els anaven d'allò més bé et tractaven tan malament com la seva mala educació els ho permetia, i ara que els venen maldades volen que tots (per que els pressupostos generals de l'Estat, de la Generalitat i dels ajuntaments són de tots els que hi contribuïm) els ajudem tant com sigui possible i més amb l'excusa de que l'economia no s'enfonsi.

Que l'economia vagi malament ens afecta a tots, però aquests pobres promotors, venedors de pisos i immobiliàries, i constructors que s'han comprat el Porsche per anar a la obra i que han portat un tren de vida fora de tot ordre lògic i raonable ara volen que els continuem pagant la benzina del seu cotxet, del vaixell que tenen al port de Palamós, del Masnou o de Cambrils, i les despeses de la casa de Sitges o de Sant Cugat.

Si tot això passa haurem de buscar les llistes on cal inscriure's per que pels mateixos set sous la nostra hipoteca també vagi a càrrec dels pressupostos generals de l'administració més fàcil de convèncer.

Salut!


(*) Cas real: dit per un responsable de Sasi en la visita a un edifici afectat per l'Ajuntament de Barcelona i que dintre tenia tantes possibilitats com parets li faltaven.

Les compres de fa un quart de segle

Actualment hem arribat a un moment en que tenim moltes coses i amb moltes varietats. Fins i tot malgrat les crisi que puguem patir en certs moments aquestes coses continuen iguals. Es tracta de consumir en major o menor grau una mica de tot. A més a més ens podem alegrar de que això sigui així per poder veure tot el que ha avançat l'economia de la nostra societat entenent com que aquest fet és quelcom positiu.

I tot això ve perque avui recordava quan fa només un quart de segle en comptes de tenir unes ulleres a joc amb això o amb allò altre en teníem unes i que probablement no feien joc amb absolutament res de res del que teníem. I això també passava per exemple amb els rellotges. Ara hi ha infinitat de marques i sembla que hi ha un pel dilluns, un altre per dimarts, i així successivament fins a arribar a diumenge que tenim aquell tan bo que, malgrat tots els que teníem per regals de "la Caixa", del paquet de magdalenes, el que vam compar per impuls, el del regal d'una persona especial en un moment especial, anem i comprem el que realment volíem i que tenia un preu molt mes elevat que tots els altres junts.

Fa això, just un quart de segle, preníem temps, un matí de dissabte, i ens apropàvem a la joieria de tota la vida, o al port -que cal dir que semblava tot molt més barat, malgrat no ser-ho sempre- i triàvem un entre aquelles marques de tota la vida: Radiant, Blumar, Seiko (si hi havia sort i diners) i alguna altra marca de tota la vida. Si la opció era el port, allò tenia tot el glamour d'anar mirant botigues plenes de coses i triant entre aquella varietat d'objectes de basar que aleshores ens semblava tan immens. I un cop triat l'objecte que havíem estat buscant i esperant tenir el conservàvem, en circumstàncies normals, durant molts anys... era gairebé per tota la vida.

Quins records. Ara tenim la sort d'haver-ho viscut i poder-ho explicar quan tot ha canviat tant que sembla impossible que allò fos una època tan propera en el temps.