El blog "Un senyor de Barcelona" canvia d'adreça:

http://llauradosimon.wordpress.com/

Gràcies per continuar amb nosaltres!

Blogger i el seu ".ES"

Blogger s'ha lluit!

Teníem uns blogs ben xulus amb el nostre ".com" que feia tant bonic i ara ens afegeixen de cop i volta, i sense previ avís un escandalós ".es" al final.

No és que tinguem res contra els ".es", cada país pot fer servir el que vulgui, però en nom de l'estètica, posar un ".com.es" fa lleig, no?

Doncs ja estem buscant com desfer-nos-en de Blogger i crear el blog a un altre lloc que ens vulguin tal i com som.

Gràcies a tots!

La casa de Banner i Flappy

Ahir, 22 de desembre, vaig sentir a les notícies de la tele que el diari gratuït "ADN" tanca.

La veritat és que tant fa, ja que fa temps que no agafo, només esporàdicament, aquest tipus de diaris. Però tot s'ha de dir, que en aquelles ocasions en que l'agafo intento que sigui l'ADN a falta del "Metro" que sí m'agradava.

I doncs a que ve tot això? Doncs ve a que sempre havia dit que aquests diaris gratuïts haurien de ser "gratuïts" però amb un pagament de 1 ó 2 ó 5 cèntims dissuasoris, alguna cosa per evitar que hi hagi molta gent, sobre tot gent gran, que porten 10, 20 ó 30 exemplars per anar fent, com si fossin diferents els uns dels altres... com que son gratuïts tant fa quants agafem!

Clar que el negoci d'aquests diaris no és el preu si no la publicitat, i com més reparteixin millor, més publicitat = més ingressos. Però, algú s'ha fixat mai que una pila d'aquests diaris, en qualsevol punt de distribució (entrada del metro, zones cèntriques, etc.) és com quatre o cinc vegades més gran que el de més distribució (de pagament) de qualsevol quiosc?

Així doncs, amb el tancament de l'ADN qui més contents estaran seran els esquirolets Banner i Flappy que estaven a punt de quedar-se sense casa donada la producció de paper per imprimir tots aquests diaris que no llegeix ningú.

No demano que els tanquin tots, només que siguin una mica, només una mica racionals en la seva distribució.

BON NADAL!!

M'ha arribat per e-mail: "Catalans!, Llegiu que és per flipar..."

Aquesta tarda m'ha arribat per e-mail el text que tot seguit copio, i com que ja havia tancat l'ordinador l'he llegit al mòbil. Com que m'ha semblat prou interessant, tot i que en desconec si és veritat, i com que també estic segur que d'aquests elements hi ha un quants a la caverna... us el deixo per llegir-lo.

Un consell, aprofiteu els punt i apart per respirar...


Catalans!, Llegiu que és per flipar...

El "Senyor"J. Vaderribas va escriure una carta a EL MUNDO brutal contra Catalunya i els catalans... I li han respost... En primer lloc teniu la carta del "Senyor" J Vaderribas i en segon lloc la resposta per part del Sr. Jordi Net. És boníssima!    CARTA DE J. VALDERRIBAS PUBLICADA A EL MUNDO: Vaya por delante que mi simpatía por vascos y catalanes es la misma, es decir, ninguna. Pero al menos sé distinguir entre un adversario válido y otro que no lo es. Dicha distinción es muy importante para todo español que se precie, cuyo objetivo en la vida debe ser dar por periclitados los nacionalismos periféricos. Aunque el nacionalismo vasco está emponzoñado por los crímenes abyectos de la banda etarra, son un rival de mucha más enjundia para la nación española que los siempre timoratos catalanes. Y voy a tratar de explicar el porqué. Mientras los vascos han sido siempre un elemento incómodo en todas las invasiones que ha padecido la península, (romanos, godos, árabes), los catalanes se han dejado siempre conquistar por el primero que ha pasado por allí. A un lado la resistencia al invasor, al otro, los fenicios que por un plato de lentejas dejan que se mancille su honor. De hecho, un castellano recio siempre se sentirá más identificado con el carácter rudo y batallador del vasco, dejando momentáneamente a un lado el episodio repugnante que lleva a cabo una banda de asesinos desalmados, que con la falta de carácter, el "acongojamiento", el rechazo al enfrentamiento y el amor por el dinero y no por lo propio que caracteriza a nuestros particulares judíos. Por todo esto no me extraña que al primer ataque serio que se le plantea al nuevo gobierno de la Generalidad, sean los propios catalanes los que sacrifiquen a Carod. Mientras los vascos recibieron una presión incomparablemente superior durante el periodo previo a las últimas elecciones autonómicas, y por desgracia para la nación española con resultado nefasto para nuestros intereses, en Cataluña no han sabido resistir ni el primer achuchón. Era de esperar, no tienen sangre. Ellos mismos destruyen a sus líderes. No tengamos ninguna duda de que con un par de escaramuzas más, el gobierno de la Generalidad caerá, se convocarán elecciones anticipadas y volverán a gobernar CiU y el PP. Todo debe estar bajo control. Dicen mis contactos en Cataluña que ERC, de hecho el único intento mínimamente serio de ponernos un poco nerviosos, va a quedar electoralmente diezmada el 14-M, mientras que los siempre dóciles chicos de Pujol van a salir ganando de este embrollo. Y ya sabemos que a esta gente con un par de contactos económicos se les tiene más que domesticados. De hecho, encarnan al auténtico fenicio. En definitiva, y para apagar los temores de un buen amigo mío, nuestra autentica preocupación debe estar centrada en el norte. Los catalanes se anulan ellos mismos, y si se ponen un poco nerviosos, sacamos la tontería del fútbol (el Barsa, ese gran narcótico) y ya están entretenidos para unas cuantas semanas. RESPOSTA A LA CARTA DEL SR. J. VALDERRIBAS A EL MUNDO: Apreciado Sr. Vaderribas, Vaya por delante que mi simpatía por los ignorantes prepotentes y los chulos castizos es la misma, es decir, ninguna. Puestos a buscar "adversarios", usted, con su prepotencia, incultura y desfachatez me va como anillo al dedo. La gente como usted y los de ETA son dos caras de la misma moneda. El nacionalismo español ha sido siempre ofensivo e imperialista, es decir, criminal, como el de ETA. Ustedes, adversarios nacionalistas españoles, se piensan que España es el centro del mundo y que los que no son castellanos recios y vascos fornidos, son unos cagados y unos comemierda. Lo más grave es que se lo dejen escribir en un medio de comunicación público. Veamos, si usted tuviera dos dedos de frente, debería ser más riguroso con la historia y no trepanar las mentes blandas de sus compatriotas con falsedades. Los catalanes no existíamos en la época de los fenicios, ni en la romana, ni prácticamente en la visigoda. Tampoco existían los castellanos, ni mucho menos los españoles. En cuanto a los vascos, no lo tengo claro (¿podríamos decir que eran los íberos?). De hecho, los catalanes existimos, como nación, desde el año 865 aprox. Llegamos a ser una gran nación hasta el año 1412, cuando desgraciadamente se extinguió la dinastía catalana con el último rey Catalano/Aragonés, Martí L'Humà. En el Compromiso de Caspe, las Cortes Catalanas decidieron (equivocadamente) pasar a una dinastía castellana con la condición de que ésta respetara las leyes e instituciones de Catalunya, representadas por la Generalitat. Está claro que la mente castellana no estaba preparada para respetar acuerdos, y por lo que veo, no lo estará nunca. Desde entonces han tratado sistemáticamente de violarlos. Si esto se lo hiciéramos nosotros a ustedes, nos llamarían traidores, innobles y nazis, pero como son ustedes quienes lo hacen, se quedan más tranquilos si piensan que nos dejamos prostituir por dinero. Esto me lleva a pensar en su obsesión por que nosotros sólo pensamos en el dinero. Tienen ustedes además la virtud de vomitar lo primero que les viene a la cabeza, y como uno de sus principales defectos es la envidia, nos achacan constantemente que sólo pensamos en el dinero (lo mismo que les pasa a los judíos en otras partes). Esto viene de la época en que, después de haber expoliado las Américas, su declive les llevó a morirse de hambre y se dieron cuenta de que tenían unas "provincias" periféricas donde curiosamente, por no haberlas dejado ir a saquear las Américas (esa es su mentalidad), se lo habían tenido que currar en su país, creando riqueza de la nada con su industria floreciente. Pues bien, a pesar de lo que les asqueaban los industriales catalanes "por su afán por el dinero", no les asqueaba emigrar a su país para ganárselo y mucho menos recibirlo de los impuestos que con habilidad fenicia gestionaban (para sus batallitas y dispendios en la Villa). Otros países como Holanda, Inglaterra, Italia, etc., hacían (y hacen) lo que hacíamos (y hacemos) los catalanes. Parece que ellos tienen todo el derecho del mundo de hacerlo, no así los catalanes ni los judíos. Hablando de batallas, decirle, adversario inculto, que la que perdimos en 1714, o mejor dicho, la que ganaron ustedes, gracias a su gran "bravura y arrojo", se debió a que Inglaterra nos traicionó. Resulta que el Archiduque Carlos, nuestro candidato a heredar el trono de Carlos II, heredó durante la contienda la corona de Austria, y por tanto, al equilibrarse las fuerzas en Europa, Inglaterra decidió abandonar a su suerte a los Catalanes - Tratado de Utrecht 1713 -, con quienes habían pactado una alianza (aunque se quedaron Menorca y Gibraltar*). El ejército castellano-francés tardó dos años en entrar en Barcelona, después de sitiarla por mar y tierra. Si los catalanes, como usted insinúa, eran una panda de cobardicas, el ejército castellano-francés, con unos medios y efectivos infinitamente superiores, debía ser un enjambre de mariquitas. Gracias a esto, el castellano, que a partir de entonces pasó a denominarse español, se impuso en Cataluña. Han pasado casi 300 años, y los catalanes seguimos pesados, erre que erre, con nuestro idioma y ganas de autogobierno. Somos un caso único de supervivencia en Europa (y tal vez en el mundo). Otros imperios colonizadores como Inglaterra o Francia, no tienen casos parecidos en sus dominios. A ustedes les gustaría ser como ellos, pero nunca lo podrán ser. Simplemente por que son una panda de chapuzas como Zapatero o Trillo, prepotentes como Aznar o Rajoy y creídos como Piqué, Alicia Sanchez Camacho, Xavier Garcia Albiol, Albert Rivera o Jordi Cañas, que nunca podrán convencer a un nacionalista catalán. Seremos siempre su grano en el culo, incluso cuando hayan acabado con los Etarras. *A ver si hay "güebos" de tomar Gibraltar como islote del Perejil, ¡machotes!. Y es que en el fondo sois unos cobardes que sólo os atrevéis cuando tenéis claro que el adversario es mas débil. Som i Serem! Jordi Net

Crisi i aliments

Després de tant de temps sense dir res en aquest blog no faré res massa llarg, però mirava la tele (Valor Afegit a TV3) i he vist una cosa massa important per fer-la en 140 caràcters al Twitter (@SimonLlaurado).

Parlaven dels excedents de productes agrícoles (alimentació bàsica!) que es llencen cada dia (cada dia, cada dia, cada dia) als contenidors de restaurants, supermercats, etc., però especialment a Mercabarna (perquè estem a Barcelona, però segur que a molts llocs passa el mateix).

Hi ha una explicació des del punt de vista de la teoria econòmica, però ara com ara esdevé estúpida: si aquests excedents es regalen baixa el preu del que has col·locat al teu propi mercat. Prou! No explico més teoria econòmica, amb cinc cèntims hi ha prou.

Ara bé, i aquí és on anava d'entrada: els serveis d'atenció als sense sostre i persones que cada dia no tenen res per menjar, i cada dia són més, i encara no hem acabat..., no tenen prou aliments per repartir-los, i ahir em comentaven voluntaris que no saben si arribaran a tenir prou per donar-los-en per Nadal, i estan fent "guardiola" d'aliments per si de cas. Al programa de TV3 he vist entre altres: melons, plàtans, peres, i tots maquíssims, molt més fins i tot que els que es veuen a moltes fruiteries que s'han estès darrerament al nostre entorn.

La pregunta és: no es podria repartir entre aquestes persones que, al cap i a la fi, no faran baixar el preu (recordem els cinc cèntims de teoria econòmica) ja que no entren al mercat, simplement perquè han quedat exclosos, com a mínim per una temporada?

Oblidem-nos dels mercats per un temps (que es preveu llarg) i atenguem les necessitats de les Persones.

Sant Jordi 2010

Demà, ja avui mateix, de fet, és Sant Jordi, patró de Catalunya i diada dedicada als enamorats i als llibres. Els símbols són ben clars, la rosa (amb espiga i Senyera) i els llibres. Sobre les roses tindrem com sempre per donar i vendre i esperem que com cada any n'hi hagi força per tal de tornar-nos a fer ben present la nostra identitat i que som un país que anem junts fins i tot en les coses més petites de les grans celebracions.

Sobre els llibres tornarem a tenir les parades amb novetats i escriptors signant les seves obres i fent la festa els més espectacular possible. Només trobarem a faltar el lloc per signar els llibres digitals, ja que si a l'invent aquest per llegir llibres n'hi podem ficar, posem per cas, cinc-cents, quin signarem, i el que és més important, arribaran les piles per poder-los llegir tots. Crec que millor llegim en paper i així podrem veure, triar i remenar els llibre com sempre ho hem fet, per que en cas contrari acabarem portant una rosa virtual a la pantalla del mòbil, i poca cosa més.

Un altre dia parlarem del llibres digitals, que potser, fins i tot, els trobarem una utilitat prou bona, però demà comprem el llibre, tot ple de fulls amb lletres, la rosa i pasejem per Barcelona.

Bromes a part, que tingueu un bon dia de Sant Jordi.

"Las bravas del bar Tomás"

Aquest post es diu "Las bravas del bar Tomás" perque és el títol del llibre que acabo de llegir i que parla, evidentment, d'aquesta tapa tan típica de la nostra ciutat, i del local on millor es fa, tant en l'àmbit local com mundial.

A més a més puc dir amb total seguretat que trenca amb allò de "sobre gustos...". Doncs ara sí podem dir que hi ha "quelcom escrit"!

El llibre està escrit per el Carles Valls i el Sergio Fidalgo al 2009 i és de l'editorial Printcolor. Aquí hi ha una foto de la portada que he copiat de la pàgina web d'un dels autors (per tal de no fer una foto, retallar-la i enganxar-la).


Recordo quan va sortir que vaig conèixer-ho per la premsa i em va alegrar que per fi algú hagués fet un llibre sobre el Bar Tomás, que tot s'ha de dir fa anys que no hi vaig per aquelles coses de la vida, però que hi havia anat sovint durant uns anys de l'època universitària. Ara torno a tenir el "mono" i crec que hauré de tornar.

Sobre el llibre haig de dir que és molt agradable de llegir i te les típiques seccions de la part de la història, com ha evolucionat al llarg dels anys, com està en l'actualitat, entrevistes a personatges famosos que són parroquians del local i que han anat alguna vegada. També hi ha els mites sobre la salsa picant del Tomás, i una part que he trobat molt interessant i que fa referència a les alternatives que pretenen ser rivals sobre la preparació de les braves.

El fet que es parli del personal també fa que es pugui sentir el caliu del local que descriuen i dona importància a una part molt important en tot i especialment en el negocis: els treballadors que ho fan possible.

Ah! I per cert, tots aquells que vulguin tenir la supersecreta fórmula de les braves del Tomás no poden deixar de llegir el llibre. Sembla que el secret millor guardat de les braves de Barcelona va ser revelat al diari "The Wall Street Journal" i aquest es va publicar...

Potser no és una obra cabdal de la literatura peninsular, però per passar una molt bona estona aquest llibre és una bona recomanació.

Una frase de Peter Druker

Avui cercant informació sobre un tema que no en te res a veure he trobat una frase o cita que m'ha semblat força interessant i la vull compatir amb els lectors d'aquest blog:

"La planificació a llarg termini no és pensar en decisions futures, sinó en el futur de les decisions presents" (Peter Druker)

Crec que si pensem sobre el significat d'aquesta frase podrem treure molt de profit de tot allò que ens diu.

Hem de vendre el Megane!!

I aquí teniu l'anunci per si us interessa:

www.tablondeanuncios.com

Fa pena perque funciona molt bé, però no sabeu l'espai que arriben a ocupar les coses de l'Eulàlia i al febrer ens donen el Toyota, així que com que no podem portar dos cotxes alhora, venem aquest.

Us deixo una foto:

Proposo fer festiu el dia de Santa Eulàlia

El dia de Santa Eulàlia hauria de ser festiu a Barcelona:

Tenint en compte que fins al 1637 la patrona de la ciutat de Barcelona va ser Santa Eulàlia proposo canviar la segona festa de la ciutat, actualment la Pasqua Florida o de Resurrecció pel dia de Santa Eulàlia, segona patrona actual de la ciutat. Es celebra el dia 12 de febrer, i a Barcelona sempre hi ha activitats que serien més important si fos un dia festiu. A més s'ha de tenir en compte que una festa local fixa seria molt més fàcil de recordar i celebrar.

Es dona el cas que la segona ciutat més poblada de Catalunya, L'Hospitalet del Llobregat adopta les festes locals de Barcelona, per proximitat i per raons laborals de la seva població. I casualment, Santa Eulàlia és la patrona d'aquesta ciutat: hi ha el barri de Santa Eulàlia i l'ermita de Santa Eulàlia de Provençana (aquest era l'antic nom del municipi).

Aquí teniu el cartell de les festes de 2009 del 12 de febrer:

Una cita de Ciceró

Una cita molt interessant:

"Qui no coneix la història o ignora el que ha passat abans del seu naixement, tota la seva vida serà un nen."

Ciceró

Eulàlia

Us presento a l'Eulàlia, la meva filla, una nova personeta que va néixer el dia 22 de setembre i ens ha portat llum, alegria, felicitat, i molt de sentit a la vida.

Aquí teniu una foto:


Veure-la néixer ha sigut una de les experiències més meravelloses de la meva vida.

Recordeu aquest anunci...

Es va fer molt famós, era de 1986 i segur que el recordeu:

http://www.tv3.cat/videos/467219


...

Economia domèstica d'estiu

Hi ha un tema interessant, des del punt de vista de l'economia "domèstica" relacionat amb l'estiu que comento tot seguit:

Els Calippos, aquells gelats de la casa Frigo, després imitats per la resta de marques, amb noms comercials d'allò més diversos però amb la mateixa forma (i desconec si el mateix gust). Aquests gelats o polos, segons el gust del consumidor, originàriament eren verds, amb gust de lima-llimona (dos gustos que sembla que han d'anar junts i sempre per aquest ordre) i que posteriorment van sortir de maduixa i de cola. Potser hi ha algun altre gust però ja no he arribat tant lluny. Personalment m'he quedat amb el Calippo de la casa Frigo i de gust original.


Bé, doncs, només amb aquest element, i amb aquesta poca amplitud de gustos i marques puc fer la reflexió econòmica que pretenia: els preus dels Calippos, o com darrerament miro, "la cotització del Calippo". Per entrar en antecedents, l'any passat, gairebé sense crisi, o només amb alguns bancs llunyans petant a tort i a dret i el totxo encara a bon preu, el Calippo, com ara, tenia diversos preus. El més car que vaig pagar va ser, al voltant de 2,50 euros. Això va ser en ple estiu en un establiment de Cambrils, davant del port d'aquesta localitat. A més érem uns quants que el demanàvem i pagava jo.

Aquest any sembla que les cotitzacions han baixat, però encara fan pensar en com és de lucratiu el cost d'oportunitat pels comerciants que el distribueixen, ja que suposo que el fabricant sempre el ven al mateix preu. Hi ha una botiga de sota casa que els venen a 1 euro, i es dediquen als gelats amb cons, en tarrines, orxates, etc. Bé imagino que aquest senyor que els té es guanya bé la vida, ja que entre totes les coses que ven el, negoci li ha anat molt bé i en un parell d'anys ha ampliat els productes i l'establiment. Una mica més amunt, arribant a una zona més comercial ja cotitzen a 1,10 i 1,20 euros. Cap al centre de Barcelona comença a pujar la cotització. Deu ser que al centre de Barcelona fa més calor que a l'Hospitalet. Aquí, com que els pisos són una mica més barats fa menys calor. O potser com que qui viu al centre pot pagar més per viure allí també pot pagar més pel apreciat gelat.

Però tornem a Cambrils, una localitat que té una zona turística i de platja prou petita per fer més interessant l'estudi de les cotitzacions.

Resulta que al forn de pa de dos o tres carrers endintre, des del port, valen 1,20 euros, a la botiga de llaminadures de camí cap a la platja, i al costat -gairebé- dels pollastres a l'ast valen 1,40 euros. Això és curiós ja que tan a prop de la calor dels forns haurien de ser molt més cars. Això ho demostra el fet que una botiga més propera, encara, a la font de la calor, però més llunyana de la platja, els ven a 1,60 euros. Quan ens apropem al port i a la platja pugen les cotitzacions com si haguessin de repartir dividends en qualsevol moment i es dispara cap a 1,80 euros. Aquí és on l'any passat valien 2,50 euros. Clar hi ha hagut deflació! No! Sorpresa! En obrir el primer de l'any actual vaig trobar que hi havien un parell de dits menys de producte que l'any passat. Deflació o inflació encoberta?? A més, els fans del Calippo sabran que la forma cònica del tub fa que la part superior, on faltaven els dos dits(!) és la més gruixuda i on hi ha més lima-llimona.

I la qüestió final: si el meu veí viu amb preus on la mostra és un Calippo, un euro, el benefici dels explotadors del cost d'oportunitat i en qualsevol cas de la localització de l'establiment (segurament amortitzat i de propietat) del que tenia el preu màxim a Cambrils, ha de ser proporcionalment major que els de l'Ibex 35 en època de totxos grassos.

Sobre la independència de Catalunya...

Fa no gaire em van fer arribar per correu-e un missatge que vaig trobar d'allò més interessant. Es tracta d'un text que podríem dir que és com una paràbola sobre la independència de Catalunya, i fa un paral·lelisme amb uns homes que prenen cervesa a un bar cada dia... (I ESTÀ EN CASTELLÀ!).

No us ho perdeu! El reprodueixo simplement havent-lo formatat:

Principio básico de la independencia de Catalunya

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100€.

Acuerdan pagarla de la manera proporcional, con lo que la cosa sería más o menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada uno:

Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1€.
El 6º paga 3€.
El 7º paga 7€.
El 8º paga 12€.
El 9º paga 18€.
El 10º (el más rico) paga 59€.

A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema: "Ya que ustedes son tan buenos clientes," les dijo, "Les voy a reducir el costo de sus cervezas diarias en 20€. Los tragos desde ahora costarán 80€."

El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la misma proporción que lo hacían antes.
Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les afectaba en absoluto. Pero qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20€ de rebaja de manera que cada uno recibiese una porción justa?

Calcularon que los 20€ divididos en 6 eran 3,33€, pero, si restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1€ y el 6º 3€.

Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular la cantidad que cada uno debería pagar.

El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100% de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2€ en lugar de 3€: (ahorro 33%)
El 7º pagaría 5€ en lugar de 7€: ( ahorro 28%).
El 8º pagaría 9€ en lugar de 12€: ( ahorro 25%).
El 9º pagaría 14€ en lugar de 18€: ( ahorro 22%).
El 10º pagaría 49€ en lugar de 59€:( ahorro 16%).

Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor que antes: los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un quinto también. Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

"Yo sólo recibí un euro de los 20€ ahorrados," dijo el 6º hombre: señaló al 10º bebedor diciendo "Pero él recibió 10!" "Sí, es correcto," dijo el 5º hombre. "Yo también sólo ahorré 1€; es injusto que él reciba diez veces más que yo."

"Verdad!!" , exclamó el 7º hombre. "¿Por qué recibe él 10€ de rebaja cuando yo recibo sólo 2? Los ricos siempre reciben los mayores beneficios!"

"Un momento!", gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo.

"Nosotros no hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!"

Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar la cuenta descubrieron algo inquietante:

Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD de la cuenta.

Y así es, los catalanes son los que más pagan porque son los que más riqueza producen, en consecuencia deberían de gozar de mayores ventajas. La comunidad que paga más impuestos son los que deberian recibir mayores beneficios. Póngales impuestos muy altos, atáquenlos por ser los que más producen, y lo más probable es que no aparezcan nunca más. De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el extranjero donde la atmósfera es algo más amigable.

Para quienes comprenden, no es necesaria una explicación.

Super Pep!

Ja tenim el triplet!

Copa, Lliga i Champions... Avui m'ha arribat aquesta imatge, no sé d'on ha sortit però, a Roma una victòria com aquesta mereix aquesta imatge!

FORÇA BARÇA!!!!

FELICITATS BARÇA

Ja tenim la Copa del Compte de Barcelona

i

La Lliga

Ja només falta la Champions!


FORÇA BARÇA

Sant Jordi

Feliç dia de Sant Jordi!!!!

Un violinista al metro

Aquest text corre des de fa temps per internet i aquesta última versió traduïda per l'Anna m'ha semblat bo copiar-la per difondre-la al meu blog.

Un home es va asseure en una estació del metro a Washington i va començar a tocar el violí, un fred matí de gener. Durant els següents 45 minuts, va interpretar sis obres de Bach. Durant el mateix temps, es calcula que van passar per aquesta estació alguna cosa més de mil persones, gairebé totes camí de les seves feines.

Van transcórrer tres minuts fins que algú es va parar davant del músic. Un home de mitjana edat va alterar per un segon el seu pas i va advertir que hi havia una persona tocant música.

Un minut més tard, el violinista va rebre la seva primera donació: una dona va llançar un dòlar a la llauna i va continuar la seva marxa.

Alguns minuts més tard, algú es va recolzar contra la paret a escoltar, però de seguida va mirar el seu rellotge i va reprendre el seu camí.

Qui més atenció va deixar va ser un nen de 3 anys. La seva mare estirava el braç, però el nen es va plantar davant del músic. Quan la seva mare va aconseguir arrencar-lo del lloc, el nen va continuar tombant el seu cap per mirar l'artista. Això es va repetir amb altres nens. Tots els pares, sense excepció, els van forçar a seguir la marxa.

En els tres quarts d'hora que el músic va tocar, només set persones es van aturar i unes altres vint van donar diners, sense interrompre el seu camí. El violinista va recaptar 32 dòlars. Quan va acabar de tocar i es va fer silenci, ningú no va semblar advertir-ho. No hi va haver aplaudiments, ni reconeixements.

Ningú no ho sabia, però aquest violinista era Joshua Bell, un dels millors músics del món, tocant les obres més complexes que es van escriure alguna vegada, en un violí taxat en 3.5 milions de dòlars. Dos dies abans de la seva actuació al metro, Bell va curullar un teatre a Boston, amb localitats que amitjanaven els 100 dòlars.

Aquesta és una història real. L'actuació de Joshua Bell d'incògnit al metro va ser organitzada pel diari The Washington Post com a part d'un experiment social sobre la percepció, el gust i les prioritats de les persones. La consigna era: en un ambient banal i a una hora inconvenient, percebem la bellesa? Ens detenim a apreciar-la? Reconeixem el talent en un context inesperat?

Una de les conclusions d'aquesta experiència, podria ser la següent: Si no tenim un instant per aturar-nos a escoltar un dels millors músics interpretant la millor música escrita, quines altres coses ens estarem perdent?

* La fotografia està copiada de Google i correspon a la història que s'explica.

La deflació que pot venir???

En aquest temps de crisi hi ha una qüestió que preocupa a molts economistes, i aquesta és la possibilitat d'una deflació. La deflació, entre altres coses, va ser un dels molts motius que va provocar la crisi de 1929 i inici de la gran depressió. Però aquest tema ha estat àmpliament tractat i no cal tornar sobre el mateix.

El tema que vull tractar és una mica més crític. La deflació, a l'igual que la inflació és mesura amb un cistell de productes que tenen més o menys pes sobre els resultats i que al llarg del temps ha anat canviant amb més o menys encert.

Així doncs quantes vegades que ens deien que la crisi estava controlada (quan era alta i anava baixant) i les mestresses de casa ens repetien que els productes que compraven s'encarien molt més del que sortia al Telenotícies. I tots, de fet ho notaven. I entre altres coses anem a remolc del petroli. Ara que està molt més baix que a l'inici de la crisi ens trobem amb aquest perill de la deflació que comentava al principi i que a mi sempre m'ha preocupat.

Doncs bé, resulta que quan sembla que els preus haurien d'estar sense cap puja o fins i tot amb el perill de que comencin a baixar i els interessos tocant el zero (que és com regalar diners) ens trobem el de sempre: preus que es mantenen, però que:

- El menú continua a 9,95 però a les postres en comptes de 5 profiteroles hi ha 3 (i amb la resta de plats hi ha un descens semblant).

- La pega dolça de 85 cèntims sembla que ara és la mitat de llarga que abans.

I com aquests segur que darrerament heu trobat un bon grapat d'exemples... així doncs sembla que la deflació, si arriba i sense oblidar tots els seus perills, potser serà més estadística que real, una mica com l'inici de la crisi que es crea als bancs i especuladors (fins i tot els particulars que volien aprofitar el corrent per especular amb un piset o dos) i acaba fent fora uns quants milers de treballadors que no en tenien res a veure, talla el finançament d'empreses que podien anar prou bé i fa disminuir el consum.

I recordeu que un bon grapat en sortiran molt i molt beneficiats i sembla que tornarà a repetir-se la mateixa història de sempre.